Àngels Margarit: «A la nova directora del Mercat li recomano molta paciència»

Aquesta temporada comença amb una de les seves apostes: ‘Faula’, un espectacle de gran format amb talent local, en aquest cas una coreografia de Roser López Espinosa.

És el Cèl·lula número 6. Aquesta fórmula la vaig posar en marxa perquè quan jo vaig començar érem una generació en què hi havia col·lectius amb molta gent que estava descobrint una cosa nova després del franquisme. No hi havia estructures com ara i molts vam començar a treballar amb espectacles de gran format. Tot i que sense condicions, ho fèiem.

¿Era necessari apostar pel gran format?

Molt important perquè és més agraït per al públic poc coneixedor de la dansa. A més, malgrat el talent i el bon nivell en contemporània, no tenim espais públics en condicions que acullin en residència coreògrafs independents. Tampoc hi ha companyies públiques. El gran format va desaparèixer després de l’última gran crisi i calia recuperar-lo. Feia falta. Cal produir des del Mercat. Ara només falta acompanyar millor el projecte administrativament i ja tenim bastants espectacles que fan gira per Catalunya.

¿Ha millorat l’intercanvi amb Madrid?

El paisatge allí és canviant, però nosaltres hem mantingut bones relacions amb Teatros del Canal i Condeduque. També amb Centro Danza Matadero. Diversos projectes Cèl·lula s’han estrenat a Madrid i València, com el de ‘La Quijá’, de Paloma Muñoz, i ‘Made of space’, de María Campos i Guy Nader. Em vaig preocupar molt que, si produíem una obra de gran format amb diners públics, almenys girés per Catalunya. Però han anat molt més enllà i moltes de les peces han destacat en el panorama amb nominacions i premis.

El 2026 es compliran 20 anys del Mercat com a espai per a la dansa.

I té públics diferents, a Barcelona i en altres teatres, perquè s’ha fet un treball de col·laboració i diàleg que serà clau quan el Mercat tanqui per obres i desplaci la seva activitat a altres sales del territori. Cal crear més vincles, però el diàleg està iniciat.

La nova directora haurà de pilotar la temporada itinerant quan el Mercat iniciï la rehabilitació integral. ¿Alguna recomanació?

A diferència de mi, ella té experiència d’haver dirigit centres públics i haver conviscut amb un centre en obres. Tot i així, li recomano molta paciència. Si es compleixen les previsions, el Mercat hauria d’estar llest el 2029, coincidint amb el centenari de l’Exposició Universal de Barcelona.

Digui’m tres coses que l’omplen de satisfacció de la seva etapa.

Primer, em sento orgullosa de la diversitat de la programació des del punt de vista estètic. S’ha anat des dels grans formats una mica més amables fins a coses molt radicals, singulars o especials. S’ha arribat a molts públics. Els diferents públics de la dansa han respost i molts han tingut ganes de provar altres coses que mai havien vist. Segon, del projecte Cèl·lula, que ha demostrat que es poden fer grans formats i girar. Un exemple que, si regues, les plantes creixen. Tercer, les ‘Constel·lacions’, que requereixen una curadoria especial, perquè suposen donar una altra dimensió a un artista, programant més d’un espectacle seu. Hi ha artistes que, per poder entendre’ls, necessites acompanyar-los d’una altra manera. Una casa de la dansa com el Mercat ha de poder permetre’s fer aquest tipus de coses.

¿Què li ha faltat poder fer?

Augmentar l’estructura: som poca gent per al projecte que assumim i no es tracta de reduir-lo, sinó de posar-hi algunes persones més. Sincerament, cal revisar com funcionen les estructures públiques. L’estructura del Consorci no funciona per a les arts escèniques. Potser aniria millor ser una societat mercantil, com el TNC, o una fundació, com el Lliure i el Liceu. La figura del Consorci és molt restrictiva; és una figura jurídica que genera molts problemes a l’hora de desenvolupar la nostra feina, que és fer creació, producció i difusió de dansa.

¿Falta agilitat?

I un altre tipus d’autonomia respecte a l’Ajuntament de Barcelona.

¿Què farà ara? ¿Ressuscitarà Mudances, la seva companyia?

Mai vaig decidir deixar de ballar. Als 57, feia 40 anys que estava de carrera. Vaig començar com a professional als 17 i m’han atorgat molts premis. Amb la meva experiència a Tensdansa vaig voler dirigir el Mercat, però mai vaig decidir parar de ballar i de coreografiar. Va ser estrany i poc natural per a mi passar de la sala d’assaig a estar asseguda en un despatx tantes hores. Fins i tot en la meva etapa a Mudances sempre vaig estar a l’aula i vaig buscar algú que s’ocupés de la producció i administració. Sempre m’ha interessat la recerca i la pedagogia.

¿Llavors?

No tornaré a obrir l’estructura de Mudances, perquè és una cosa molt difícil. La meva idea és tornar d’una altra manera, sense pressa, a la creació i al cos, perquè és el que soc. Sense ganes de competir, vull tornar a estar implicada en projectes pedagògics, tornar a coreografiar i a ballar, però sense angoixes i sense calendari. En aquests moments, amb una transmissió del solo ‘Una habitació d’hotel’, una peça del Festival de Sitges del 1989 que he fet a molts hotels en diferents països. La vaig reposar a Barcelona en una retrospectiva que vaig fer el 2010. Ara faré una transmissió a altres intèrprets que el ballaran a l’hotel Obelisco de Cali (Colòmbia). I treballo en una exposició del treball de videodansa de Núria Font, sobretot en relació amb les dues companyies amb les quals més va treballar: Mudances i Mal Pelo.

Ara tant el TNC, com el Lliure i el futur Liceu Mar aposten cada vegada més per la dansa...

El Mercat ha contribuït a tenir una altra visió de la dansa en aquests 20 anys. Ara, pel ‘feedback’ que noto a tot arreu, es fa palpable que la dansa travessa un bon moment a la ciutat. No diré que els artistes continuen en precari i que els és difícil. Però a nivell de públics ja no és estrany anar a veure dansa, les arts escèniques són cada vegada més híbrides i han madurat noves generacions de creadors.

Però la precarietat continua en el sector.

Per coproduir, o tens el sistema francès: et donen un espai on ets coreo resident o associat i t’instal·les amb la teva companyia allí per tenir més mitjans per crear, o treballes per estructures institucionals que van canviant el coreògraf. Aquí no tenim cap dels dos i, tot i que estem millorant perquè hi ha cada vegada més centres de creació i més espais que programen dansa, el creixement de la gent que es dedica a la dansa no va en paral·lel a les possibilitats per als creadors. ¿A què espera el Liceu per tenir un coreògraf resident?

Notícies relacionades

El Mercat de les Flors arrenca temporada a Barcelona amb 11 grans espectacles de dansa

Cara i creu

En resum, ¿com valora la seva aportació en aquests anys al capdavant de la Casa de la Dansa?

Mai havia passat tantes hores asseguda. M’he passat la vida ballant i aquests vuit anys aquí han sigut una cosa molt diferent. Estic contenta amb el projecte que hem dut a terme. No tant amb l’estructura del Mercat que determina la seva manera de funcionar. El Consorci és una estructura que no funciona.