La Veneçuela rica

Van sortir del gimnàs Fru Fru tonificades de cos i d’esperit, i van començar a parlar de «les eleccions» amb una fe que podria moure els turons de la ciutat. «Diumenge guanyarem», va dir una. «I també guanyarem després», li va contestar la seva amiga, mentre caminaven per Primera Transversal, el carrer del coquetó barri San Ignacio, arrossegant les mirades d’alguns homes. No hi havia possibilitat de dubte: votaven per la Mesa d’Unitat Democràtica (MUD). A les altres eleccions no hi podien participar. El 19 de desembre, a la Xina, Anyela Galante representa Veneçuela a Miss Món. L’endemà, a Las Vegas, Mariana Jiménez aspira a quedar-se amb la vuitena corona per al país a Miss Univers, el certamen que organitza Donald Trump.

Els concursos de bellesa tenen una rellevància desconcertant. I si bé sembla que és un tema que travessa de manera horitzontal la societat, és en els sectors més acomodats on adquireix més pes. Les reines surten d’aquestes famílies en general antichavistes on abunden la bona alimentació i les millors cremes cosmètiques, on cert pudor confessional es barreja amb les cirurgies estètiques, els estudis de màrqueting i l’imperatiu de parlar molt bé l’anglès.

El centre comercial

El gegantí centre comercial San Ignacio, a poques illes de cases del Fru Fru, materialitza aquestes aspiracions en els noms de la majoria dels seus locals. Benefit yogourt, Sambo’s toy store, Carybean style, World swimsuit. Al sortir del gimnàs, les noies van anar a Martinez, estil i art i es van trobar amb una inesperada sorpresa. «It’s closed», deia un cartell.

Notícies relacionades

Fent cua

Veneçuela no funciona, Maduro no enamora

En un altre pis del Centre Comercial, Rodolfo Renwick venia luxoses propietats i «qualitat de vida» a Orlando i a Miami. Havia simpatitzat amb Hugo Chávez i després en va ser un fervent opositor, fins al punt que va haver d’abandonar el país. El broker, com li agrada definir-se, no destil·lava la mateixa confiança en vigílies de les eleccions parlamentàries. «No em sorprendria que tornés a guanyar el chavisme. No fan trampa: aquest és un poble ignorant; no entén les lleis de l’oferta i la demanda. I nosaltres, ¿què fem per canviar-ho? Observi el que passa aquí, miri aquesta gent: ¿se la imagina sortint als carrers a protestar? No: ja tenen els bitllets per viatjar. Per això sempre insisteixo en això, als comunistoides no se’ls fa fora del poder pels vots».

En una terrassa de la Primera Transversal, un grup de persones refutaven els estereotips d’una oposició conservadora, materialista i vulgar. Parlaven de Patria o muerte, la novel·la d’Alberto Barrera Tyszka que acaba de guanyar el Premi Tusquets i en la qual s’explica quèpassa a Veneçuela des que a Chávez li van descobrir el tumor i es va morir. Hi havia, en aquella taula, un oncòleg jubilat, alguna vegada en parella amb una famosa actriu comunista, un fotògraf i un investigador. Cap es definia de dretes. Tots votarien la Mesa d’Unitat Democràtica (MUD), encara que per diferents motius: l’antimilitarisme, l’asfíxia cultural, la falta d’oportunitats econòmiques.