Fent cua

Des de les altures de la seu principal del Banc de Veneçuela, al centre de Caracas, uns enormes ulls d’Hugo Chávez, pintats amb cert aire pop, semblen vigilar tot el que passa a la ciutat. Si aquells ulls realment miressin, si dirigissin la vista cap al Cuartel de la Montaña,  on descansen les restes del comandant, observarien una llarga cua. Ni més ni menys que en aquella unitat militar funciona un dels mercats de la Productora i Distribuïdora Veneçolana d’Aliments (PDVAL).

    Trinidad, que és una treballadora, està des de la matinada a la fila. Ha arribat amb l’esperança d’adquirir carn de bou o un pernil sota el sistema dels «preus justos». Són les 12 i no sap si tornarà a casa seva amb el que ha vingut a buscar. Si no té sort, provarà en un altre PDVAL. O en un tercer, i potser un de quart. Ja ho té resolt: part de la setmana la passarà en aquestes fileres de la incertesa. Si no, buscarà les provisions allà on el preu es quadruplica o quintuplica: la lògica inflacionista i l’escassetat, agermanades en una crisi que li pot costar al chavisme les eleccions legislatives d’aquest diumenge, no admeten límits.

    Carmen, com moltes de les mares o dones, ha començat a preparar-se per al sopar de Nadal. I a la Veneçuela popular no hi ha Nadal sense hallaca. El plat típic consisteix en una massa de farina de blat de moro amb brou de gallina o de pollastre, que es farceix amb guisat de carn de bou, porc i pollastre, olives, panses, tàperes, pebre vermell i ceba. «Aquella massa –explica amb passió gurmet– s’embolica en fulles de plàtan. Després es lliga i es bull». A Carlos, que organitza la cua, i està en permanent contacte amb la caserna a través d’una ràdio, no li agraden aquest tipus de vigílies: «Les empreses grans són les responsables que faltin els productes».

    L’escassetat exaspera en especial els més humils. Ells sobretot han convertit les cues en una mena de relació social. El Govern repeteix: això és part de la «guerra econòmica» que ha desfermat la dreta. En l’acte de tancament de la campanya electoral, el president Nicolás Maduro va explicar que havia ordenat al Servei Boliviarià d’Intel·ligència Nacional (Sebin) que arresti el gerent d’un supermercat de Guarenas, a 38 quilòmetres de la capital, per «conspirar i fer patir 100 persones en una cua quan tenien productes dins del local per vendre». Al davant de la multitud que cobria l’avinguda Bolívar, Maduro va afegir: «El fill santíssim de la seva mare havia donat l’ordre de tancar la porta. Ja està pres».

    Nicmar Evans, dirigent de Marea Socialista, una fracció dissident d’esquerra del chavisme, posa en dubte l’eficàcia de Maduro. La conspiració és només una part del problema. «¿Potser el Govern no té responsabilitat del que li fa passar al poble? ¿El socialisme és fer cues i mostrar el sacrifici en nom d’una causa?»

    En un país que importa bona part de les seves entrades i aliments, en què l’economia va experimentar el 2014 un retrocés del 4% i aquest any tancarà amb una caiguda de sis punts, l’única cosa que creix vigorosament és el mercat negre. El «bachaquero» és l’emergent d’aquesta crisi. Revèn tot allò que falta o es desvia dels circuits controlats per l’Estat. El Govern els ha qualificat de «plaga».

    La distorsió de preus és tan aguda que ha destruït la moneda. Amb un bitllet de 100 bolívars, la màxima unitat, amb prou feines es pot prendre un refresc. Un salari mínim inclou 90 bitllets. Per comprar uns pantalons se’n necessiten 150. Un parell de vambes, 300. Un smartphone de qualitat intermèdia, 800 papers amb la cara del llibertador. Si el consumidor no té targeta de dèbit, amaga els paquets de bitllets en una bossa, una capsa de sabates, els embolica entre diaris i furtivament surt a comprar la seva mercaderia amb el temor de ser robat.

El trastorn del dòlar

Notícies relacionades

La Veneçuela rica

La Veneçuela pobre

L’escassetat, el mercat negre i una inflació anual del 211% estan lligats a un trastorn més elevat, el del dòlar. A Veneçuela, que en els dos últims dos anys ha pagat 27.000 milions de dòlars en concepte d’interessos del seu deute extern, regeixen quatre tipus de canvi. El més baix s’ha fixat en 6,30 bolívars i s’utilitza per adquirir a l’exterior aliments i medecines. El segueix en ordre ascendent el que estableix que un dòlar costa 13,5 bolívars. L’usen els que viatgen a l’exterior. Això provoca a l’Estat enormes pèrdues perquè es bolivaritzen falses compres fora del país a aquest valor oficial i més tard els beneficiaris canvien els bitllets nord-americans en el mercat negre, on cada dòlar es paga a 800 bolívars.

    A la cua del Cuartel de la Montaña, mentre espera el seu torn, que potser avui no arriba, Trinidad desconeix l’abast d’aquesta picaresca financera, encara que no una part de les seves conseqüències. Ella no s’imagina unes festes de Nadal sense hallaca, en la qual cadascun dels ingredients té la seva pròpia història en aquesta economia del desvari.