Totes les guerres de Síria

Ho va dir un funcionari de l'Estat, fa aproximadament un any i mig, durant una conversa privada: «És com si el món s'hagués posat d'acord per dirimir les seves diferències a Síria».

I és que el que va començar com l'aixecament pacífic d'una part de la població contra un règim d'extremat caràcter policial, a rebuf de moviments similars que es produïen en aquell moment en altres països de la regió  -i que es va batejar com a primavera àrab-, ha degenerat, gairebé cinc anys després, en una guerra civil a múltiples bandes, on els diferents actors combaten entre si en una mena de taules infinites i sense que ningú hagi aconseguit imposar la seva voluntat sobre l'enemic. Un conflicte que, a més, no deixa d'enredar-se en si mateix, i on un nodrit elenc de milícies armades locals, grups paramilitars forans i fins i tot exèrcits regulars no només entaulen les seves pròpies batalles, sinó que també defensen els interessos de potències regionals i globals, que han trobat a Síria l'escenari ideal per ventilar els seus contenciosos i passar comptes amb els seus enemics tradicionals. Es tracta, en resum, d'una reiterada partida d'escacs que ja es juga a tot el Pròxim Orient i que, de moment, té un únic perdedor: els milions de sirians que vaguen pel món buscant una llar.

BÀNDOL GOVERNAMENTAL / Un estat alauita a la costa mediterrània

El règim de Baixar al-Assad, dominat per la minoria alauita -una escissió del xiisme que professa al voltant de l'11% dels 22 milions de sirians-, és plenament conscient que ja no pot aspirar a recuperar el control del territori caigut en mans dels diferents grups rebels des del començament de l'aixecament, el 2011. La seva estratègia es basa a garantir el control de la capital, Damasc, i la franja mediterrània, on els alauites són més nombrosos. Un estret corredor, que inclou la ciutat d'Homs, garanteix la continuïtat territorial entre les dues zones. Precisament, els avions de Rússia, país que ha recolzat Assad subministrant-li armes des de l'inici del conflicte, que aquesta setmana van iniciar la seva campanya de bombardejos amb els totpoderosos Sukhói SU-34 al capdavant, han concentrat els seus primers atacs en aquesta estratègica regió, on s'ha constatat la presència de grups rebels islamistes de diversa gradació, però no pertanyents a Estat Islàmic (EI).

Les forces del règim sirià han aconseguit mantenir el control territorial dels seus feus gràcies a la col·laboració de milícies foranes de confessió xiïta com la libanesa Hezbol·là o Bassij i Guàrdies Revolucionaris arribades de l'Iran. Es tracta d'una indispensable col·laboració per a la supervivència del president Assad, tenint en compte els problemes que afronta l'Exèrcit regular sirià, repudiat pel gruix de la població de confessió sunnita, a l'hora de reclutar tropes de reemplaçament.

REBELS CONTRA  EL RÈGIM / Grups atomitzats i recolzats pels EUA

Fins a 25 katibes (batallons) i liues (divisions) componen l'atomitzada nebulosa de grups armats sirians oposats al règim de Baixar al-Assad, cosa que al començament de la guerra es va denominar Exèrcit Sirià Lliure (ESL), i que en algunes fases de la guerra ha hagut d'afrontar intenses OPES procedents de grups de caràcter islamista o gihadista, amb els quals a vegades, sobre el terreny, arriben a formar aliances locals. Els seus principal aliats, en aquests moments, són el Front Islàmic i Ahrar al Sham, milícia islamista finançada per Qatar. Reben armes de Qatar, l'Aràbia Saudita, Turquia, els Estats Units i França.

La coalició internacional encapçalada per l'Exèrcit nord-americà, que bombardeja des del juny del 2014 posicions d'EI, fa delicats equilibris per intentar que els musulmans sunnites de Síria, al voltant del 70% de la població, no percebin com una ofensa contra la seva religió la seva campanya militar contra els gihadistes de l'autoproclamat califat, que nominalment s'adhereixen a aquesta branca de l'islam encara que són repudiats per la immensa majoria de creients. Sobretot si es té en compte que el 2013, els EUA es van negar a atacar Assad malgrat les evidències que havia perpetrat l'atac amb armes químiques als voltants de Damasc. Per això, les agències d'intel·ligència dels EUA financen i recolzen grups armats sunnites perquè combatin contra EI i contra el règim.

Amb diferents matisos i intensitats, els països de la coalició recolzen l'inici d'una transició política a Síria que inclogui representants d'aquestes faccions rebels amb els elements més moderats del règim, però en cap cas inclouen el president Assad, a qui responsabilitzen del gruix dels gravíssims crims de guerra i contra la Humanitat comesos des del començament de la guerra.

MILÍCIES KURDES / La força de xoc contra gihadistes

L'any passat, davant la lentitud amb què avançaven els treballs per ensinistrar i formar milícies rebels sirianes que combatessin contra els gihadistes d'EI en expansió, els grups armats kurds van entrar al tauler de joc, i van aconseguir, a poc a poc, contenir els ultraradicals. Primer va ser a Kobane, ciutat fronterera amb Turquia, sotmesa a un setge molt dur per part de les tropes de l'autoproclamat califat, que va acabar en retirada i derrota. En aquests moments, les milícies kurdes controlen una extensa franja de territori al nord de Síria, que inclou l'estratègic lloc fronterer de Tel Abyad. La seva creixent importància ha despertat les suspicàcies de Turquia, país que alberga una important minoria kurda i que s'oposa amb vehemència a una partició de Síria que impliqui la creació d'un estat kurd veí.

Com que a Síria les coses no són sempre el que semblen, i les potències anteposen els seus interessos a la pacificació del país, el bé comú, Turquia va anunciar l'estiu passat una campanya militar contra l'Estat Islàmic -la presència del qual havia tolerat fins aquell moment, fent els ulls grossos al tràfec de combatents- que aviat es va convertir en setge militar contra combatents kurds.

Ideològicament situats a l'esquerra de l'espectre polític, per a les Unitats de Protecció Popular kurdes, el principal enemic a batre és l'Estat Islàmic. Per això, poden arribar a tancar acords locals amb elements lleials al règim sirià, a qui consideren un «mal menor» en comparació amb EI. A Hasaka, província situada a l'extrem oriental de Síria, és el que ha passat. Davant l'empenta dels gihadistes des de Raqqa i Der Ezzor, una aliança de tropes governamentals i milicians kurds està aconseguint impedir que la capital provincial caigui en mans d'EI.

JABHAT AL-NUSRA / Sota pressió perquè deixi el gihad global

Moaz al-Khatib, eximam de la mesquita omeia de Damasc i primer president de la Coalició Nacional Siriana, considera una percepció errònia de l'opinió pública occidental la demonització de grups de caràcter gihadista com Jabhat al-Nusra. El seu líder, Abu Mohammad al-Golani, va declarar a una cadena àrab que els seus homes a Síria havien vingut a combatre contra el règim de Baixar al-Assad, i que la implantació d'un califat era una qüestió a discutir una vegada derrotat l'enemic.

Els vincles amb Al-Qaida, al lideratge del qual, encapçalat per l'egipci Aiman al-Zauahri, han jurat lleialtat les hosts de Jabhat al-Nusra, són font d'inquietud entre les potències occidentals. Des de principis d'any circulen rumors que Qatar, país amb el qual Al-Nusra manté vincles espirituals, els està empenyent a trencar definitivament amb Al-Qaida, i a convertir-se en una facció siriana més, que repudia el terrorisme global. Les filtracions procedents de l'interior de Jabhat al-Nusra apunten a l'existència de dues sensibilitats: una, compartida pels combatents estrangers, és favorable que mantingui els vincles amb Al-Qaida i amb el seu líder, Aiman al-Zauahri. En canvi, els combatents sirians prefereixen no ser identificats amb el terrorisme global i el combat que entaulen els hereus d'Ussama bin Laden, per així aconseguir sortir de l'ostracisme.

ESTAT ISLÀMIC / L'enemic de tots

Un grup que l'any 2012 es considerava residual a l'Iraq, format pels hereus espirituals d'Abu-Mussab al-Zarqaui, el primer gihadista que va protagonitzar les primeres decapitacions d'ostatges occidentals després de l'ocupació anglo-nord-americana el 2003, ha passat a convertir-se en el principal enemic i amenaça per a Occident. Els seus primers combatents arribats des de l'Iraq es van integrar a les files de Jabhat al-Nusra, i van intentar d'aquesta forma frenar les suspicàcies entre els combatents sirians.

Notícies relacionades

Síria continua esperant

Cañizares es pregunta si en "la invasió" de refugiats "és tot com ho pinten"

La realitat és que, des del principi, la seva agenda a Síria va ser molt diferent de la dels altres grups rebels, islamistes o no, que combatien contra el règim d'Assad. Per als militants d'EI, el principal objectiu consistia a eliminar la frontera entre Síria i l'Iraq, una línia divisòria que molts àrabs sunnites consideren artificial i que es remunta al tractat de Sykes-Picot del 1916, pel qual França i la Gran Bretanya es van repartir les despulles de l'Imperi otomà. EI ha mantingut enfrontaments limitats amb el règim, i el seu principal objectiu ha sigut expandir-se pel nord-oest de Síria i el nord de l'Iraq. Algunes informacions denuncien col·lusió entre EI i Damasc, i fins i tot s'han filtrat tractes sota mà en el comerç de petroli, perquè des de les zones en mans d'EI es proporcioni aquesta font d'energia al territori sota control del règim.

En la gènesi d'EI han jugat un paper important els països del golf Pèrsic. Se sap que diners i armes proporcionades a combatents a Síria per donacions privades qatarianes i saudites durant el 2012 i 2013 van anar a parar a individus que van acabar després integrant-se a EI. Ara, Riad i Doha veuen com els cadells amb els quals un dia van mantenir vincles es regiren. L'Aràbia Saudita construeix un mur a la frontera comuna amb l'Iraq per frenar possibles infiltracions d'ultraradicals.