La bandera del rock and roll sudista

El rock and roll ha sigut i és un dels refugis de la bandera confederada. Bandes de rockabilly i de rock del sud dels EUA solen incorporar al seu marxandatge, vestimenta i escenaris l'ensenya dels estats derrotats en la guerra de Secessió nord-americana (1861-1865). ¿Significa això que els músics que exhibeixen aquest símbol defensen els vells principis esclavistes que van conduir, entre altres variats motius, a l'enfrontament civil? La resposta és rotunda: no.

Per a molts dels que hissen la creu diagonal, aquest estendard significa una rebel·lia contra el poder establert o una reivindicació d'un passat mític. Fins i tot un record dels avantpassats que van lluitar en la guerra defensant uns valors ja liquidats. Per a milions de ciutadans nord-americans la bandera confederada té una càrrega similar a la que per a molts espanyols té la bandera republicana tricolor. En el cas de la música, s'utilitza com a reivindicació dels pioners del rhythm and blues, el gènere -d'origen negre, no ho oblidem- que va donar origen al rock and roll precisament en estats com Tennessee, Louisiana, Alabama o Geòrgia.

La marca d'Elvis

Va ser Elvis Presley, no precisament un progressista ni un activista dels drets humans, una de les primeres estrelles del rock que va incorporar amb naturalitat a la seva iconografia la vella bandera del sud, com ho va fer amb les jaquetes de cuir o amb el tupè. Però Elvis, que havia nascut a Tupelo (Mississipí) i de qui es deia que movia els malucs com un negre, sempre va ser conscient que el seu rockabilly bevia de les fonts musicals dels negres del sud.

Una mítica cançó de The Band, The night they drove old Dixie down (La nit que van matar el vell Dixie), escrita per un canadenc, Robbie Robertson, però cantada pel bateria del grup, Levon Helm, nascut a Arkansas, resumeix perfectament el sentiment de molts habitants del sud dels EUA: «Igual que el meu germà, abans que jo, vaig prendre l'opció rebel. I bé, ell només tenia 18 anys, era valent i orgullós. Un ianqui el va enviar  a la tomba. Jo vaig jurar per la sang sota els meus peus...». Aquest vell Dixie de què parla la cançó no és cap altre que el sud derrotat en el setge de Richmond, el 1865.

L'estendard confederat és també, és clar, un símbol de la part més reaccionària i racista de la societat sudista. El Ku Klux Klan sol fer-la servir en els seus aquelarres i per això és una ensenya odiada per sectors negres. No obstant, la bandera no resulta ofensiva en altres contextos, per exemple, el musical.

'Sweet Home Alabama'

Notícies relacionades

"És una provocació a les víctimes"

‘Mein Kampf’ compleix 100 anys en ple ‘revival’ ultra

Lynyrd Skynyrd, grup de rock sudista de Jacksonville (Florida), sol col·locar una gran bandera confederada a l'escenari, però això no va impedir que tres de les coristes que van gravar el seu cèlebre Sweet Home Alabama fossin negres.

Resulta difícil d'entendre amb la mentalitat d'aquí el record col·lectiu que els nord-americans tenen d'aquell sagnant conflicte civil. El cine -és inevitable citar Allò que el vent s'endugué- i la televisió han tractat la contesa amb molta distància i sense recrear-se en la lògica perversa de vencedors i vençuts, fins al punt d'haver convertit la guerra en un gran espectacle. Una altra cosa és el conflicte racial que en forma de discriminacions, brutalitat policial i desigualtat econòmica segueix turmentant la societat americana, més enllà de la vella bandera del sud.