Els nens de Donetsk

Els nens de Donestk estan pàl·lids i fan ulleres. En el seu dia a dia, el soroll de les bombes ha substituït la campana de l'escola i passen la part més gran del temps sota terra, mirant de matar l'avorriment i oblidar la por. Són més d'un miler «els que vénen regularment als refugis» a Donetsk, segons una estimació recent de l'Unicef. Així des de fa 10 mesos, quan van començar els combats entre les tropes ucraïneses i els separatistes prorussos.

Quan poden, viuen a casa seva. «Quan bombardegen, baixem. Fa 10 dies que som aquí», explica Lioudmila Tarassova, àvia d'Artiom, de 10 anys. És migdia i el nen és al llit, en un refugi del barri de Kievski, als voltants de l'aeroport de Donestk. Amb els ulls clavats a l'ordinador, juga a trobar objectes amagats en un castell. «A vegades surto a prendre l'aire, però no puc jugar gaire», afirma.

Hi ha tres nens en aquest gran refugi de l'època soviètica que acull unes 40 persones a 10 metres sota terra, rere unes gruixudes capes de formigó i una robusta porta metàl·lica. «Gairebé tots els meus amics han marxat. Són a Rússia», explica. Entre els llits, juga a fet a amagar amb les bessones Sofia i Rada, de sis anys.

Artiom també dibuixa. «Cotxes, el logo del Xakhtar Donetsk-l'equip de futbol local-, gent, la terra...» ­Però a la paret només es veuen dibuixos de carros de combat, canons i llançamíssils. En un altre es veu un soldat davant de tres homes de genolls. «Perdó pels bombardejos, no ho farem més, ho prometem», diuen els tres homes, que són ucraï­nesos.

A Sofia també li agrada dibuixar, «sobretot cavalls». «I el meu llit», afegeix. Aprofita els moments de calma per tornar a casa, a pocs metres del refugi on baixa «cada dia». Concentrada en el seu estoig, només aixeca la mirada per cantar, mecànicament, empesa per la seva àvia, l'himne de la República popular de Donetsk i una cançó a la glòria de Vladímir Putin.

A Petrovski, un districte de l'oest de Donetsk, Ania, d'11 anys, i la seva germana Olessia, de 3, rarament abandonen el refugi. En aquest sector, a només dos quilòmetres del front, els obusos cauen molt a prop. «Jo només surto al costat de la porta», explica Ania. Tres metres més enllà, un pal elèctric partit per la meitat recorda el perill permanent.

Notícies relacionades

Merkel i Hollande pressionen Putin amb el seu pla de pau per a Ucraïna

L’agressor del primer ministre d’Eslovàquia era un "llop solitari"

«De nit, quan sento bum bum molt a prop em desperto», explica la nena. Aquí també, Ania té pocs amics. Espera amb impaciència que arribi dimecres, quan el seu professor la truca per telèfon per donar-li unes classes, corregir els seus exercicis i posar-li nous ­deures.

Les escoles de Donestsk van ­reobrir a l'octubre però al desembre van tornar a tancar. «Els deures són un entreteniment», ­afirma l'àvia d'Ania. «No hi ha res a fer aquí, menjar, dormir, menjar, ­dormir...», afirma Snijkovskaia, mare de Misxa, un nen de quatre anys.