El taronja ja no existeix

El triangle polític, que no vol dir amorós, concretat en l'anomenada revolució taronja (2004) es respira darrere de la tragèdia desencadenada a Ucraïna per dos anhels enfrontats i potser incompatibles: el de l'associació amb l'Europa de la Unió Europea i el del vincle indestructible amb Rússia. Aquella revolta que va perseguir la modernització de l'Estat, la lluita contra la corrupció i la delimitació de la influència de Rússia en els afers interns, va servir també per deixar al descobert molt aviat que l'oposició a la nomenklatura heretada de l'extinta Unió Soviètica estava lluny de constituir un bloc cohesionat, disposat a gestionar un programa comú de reformes. Si els llaços amb la pàtria gran són innegociables per a la minoria d'ascendència russa, és irrenunciable per a la minoria prooccidental unir el seu destí al de la Unió Europea.

Quan una multitud va ocupar els carrers de Kíev el 22 de novembre del 2004 per protestar per l'escandalosa manipulació de l'elecció del dia anterior, que va donar la presidència a Víktor Ianukóvitx, un protegit del cap d'Estat sortint, l'apparàtxik Leonid Kutxma, feia temps que la doble ànima ucraïnesa suportava una tensió creixent. La repetició de les eleccions, el 26 de desembre del mateix any, l'elecció de Víktor Iúsxenko i el nomenament de Iúlia Timoixenko per dirigir el Govern van traslladar a l'opinió pública la idea que els renovadors treballarien colze a colze.

Però aquella associació amb prou feines va durar nou mesos: el 8 de setembre del 2005, Timoixenko va deixar el Govern, i on abans hi va haver una aliança a la via pública van aparèixer la llavor de la divisió, les sospites de corrupció i l'ambició política dels implicats. Iúsxenko, que va estar a punt de morir enverinat durant la campanya del 2004 -les seqüeles de la intoxicació li van deformar la cara-, va voler limitar les atribucions de la primera ministra; aquesta va intentar forjar-se una ràpida carrera política per aspirar a la presidència.

Les legislatives del 2007 van obligar a repetir l'experiència del duo Iúsxenko-Timoixenko, però res va ser com al principi. Davant d'un president cada dia més discutit, va créixer la figura d'una dona autoritària, però disposada a conferir a Ucraïna personalitat política pròpia. D'aquells dies data la negociació del contracte de subministrament de gas amb Rússia, firmat el 2009, origen de la seva posterior condemna a set anys de presó per abús de poder després d'un judici ple d'ombres.

¿Per què Timoixenko es va embarcar en una negociació plena de riscos? Segurament, a causa de la seva experiència i influències com a empresària en el sector energètic, que en pocs anys va aconseguir amassar una gran fortuna, no sense alimentar tota mena de sospites, juntament amb el seu exsoci Pavlo Lazarenko, pendent avui de ser extradit, i del seu marit Oleksandr, fugit d'Ucraïna i en parador desconegut. Les presidencials del 2010 van donar el triomf a Ianukóvitx, recolzat per la comunitat russòfona i afavorit pel desprestigi acumulat per Iúsxenko i el cansament d'una part de l'electorat a causa de l'autoritarisme de la primera ministra. El retorn al pont de comandament d'un genuí representant de l'herència política de la Ucraïna soviètica va fer reaparèixer tots els dimonis familiars.

Ofensiva del Kremlin

Notícies relacionades

Londres limita els visats i exigirà més anys per tenir la nacionalitat

Lleó XIV demana als mitjans "no escapar" en el difícil context actual

Timoixenko va ser detinguda, processada i condemnada; Iúsxenko va adoptar la personalitat d'un polític en retirada; el nou president va posar el Partit de les Regions, la formació que dirigeix, al servei de la política russa de control de la seva rebotiga, i el Kremlin va creure que havia arribat el moment de blindar la connexió amb Ucraïna mitjançant una unió duanera. Al mateix temps, l'establishment empresarial ucraïnès i les finances europees van pressionar perquè veiés la llum un tractat d'associació amb la UE.

En l'últim moment (Vílnius, 29 de novembre), Ianukóvitx va fer marxa enrere, aclaparat per la bancarrota de l'Estat, el president de Rússia, Vladímir Putin, va acusar els líders europeus de ficar-se en l'economia ucraïnesa i el carrer es va encendre. Mentre Putin va acusar els europeus d'ingerència per intentar una mediació que asserenés els esperits, la Unió Europea va amenaçar d'imposar sancions a Ucraïna si continuava la repressió sense contemplacions. Enmig de tot plegat, la societat ucraïnesa va reaccionar com una comunitat esquinçada, dividida en dos, dipositària de greuges històrics en els dos bàndols, entre altres la russificació costi el que costi des de temps immemorial i la marginació de la família russa per la revolució taronja. Ben amanit tot amb el propòsit rus de recuperar la categoria de potència global i de contenir la marxa dels Estats Units cap a l'Est, una de les senyes d'identitat de la guerra freda i útil actualment per alimentar el nacionalisme.