Anàlisi
Guerra internacionalitzada
Els dos atemptats d'ahir al barri de Janah, feu de Hezbol·là al sud de Beirut, han estat reivindicats per les Brigades d'Abdul·là Azzam (el teòric de la gihad jordanopalestina mort en un estrany atemptat el 1989 que, amb Ussama bin Laden i en el context de la guerra contra l'Exèrcit Roig a l'Afganistan, va crear a Peshawar el precedent d'Al-Qaida) que reclamen la sortida de Síria de les forces iranianes i de Hezbol·là i l'alliberament dels seus presos al Líban. Un pas més en la internalització de la guerra de Síria i en l'escalada de la violència comunitària que des de fa dècades sacsejà el Pròxim Orient i especialment l'Iraq, el Pakistan, l'Afganistan i el Líban.
D'una banda, les milícies de Hezbol·là i les tropes iranianes estan sent fonamentals en l'ofensiva del règim de Baixar al-Assad, que ahir mateix recuperava l'estratègica ciutat de Qara. En els darrers mesos i un cop descartada una intervenció militar dels Estats Units i dels seus aliats, Al-Assad sembla haver pres la iniciativa i està recuperant el terreny en mans de l'Exèrcit Lliure de Síria, dels kurds i de les diverses milícies gihadistes sunnites. La relació causa-efecte sembla clara: colpejar l'enemic xiïta (Hezbol·là) en el seu propi feu per tal de castigar la seva implicació en la guerra de Síria i fer-ho, a més, simbòlicament, contra l'ambaixada del país més representatiu del xiisme (l'Iran). En certa mesura, aquests atemptats són el negatiu dels del 1982 i el 1983, també a Beirut, contra Baixir Gemaiel, l'ambaixada dels Estats Units i les tropes nord-americanes i franceses, que van ser la carta de presentació a nivell internacional del radicalisme xiïta i de la connexió Teheran-Damasc. Uns mesos més tard naixia Hezbol·là. La resposta, segons el professor Olivier Roy, va ser el sorgiment del radicalisme sunnita, inicialment sota l'esfera de Riad i Islamabad. De l'altra, els atemptats són un moviment més en el complex i sagnant tauler d'escacs que enfronta sunnites i xiïtes, i a Riad i Teheran per l'hegemonia regional. En aquest camp de batalla soterrat tothom mou els seus peons amb una diferència, però, fonamental: els grups radicals xiïtes mantenen una certa «cadena de comandament» que té el seu vèrtex a Teheran; des del trencament d'Al-Qaida amb la dinastia saudita el 1991 molts grups radicals sunnites s'escapen de qualsevol control i actuen per lliure més enllà dels interessos dels països de la península aràbiga d'on reben finançament.
El programa nuclear iranià
Notícies relacionadesFinalment, la continuació avui de les converses de Ginebra entorn del programa nuclear iranià no poden deixar de relacionar-se amb els atemptats, alhora, que creen estranys companys de viatge: Tel Aviv i Riad estan disposats a col·laborar en un atac contra l'Iran si s'acaba negociant un acord que no els satisfà.
En definitiva, la fràgil estabilitat política de la regió podria veure's compromesa per l'extensió del conflicte de Síria al Líban, la qual cosa suposaria passar d'una internacionalització encoberta de la guerra (Turquia, Qatar, Iran, Hezbol·là) a una internacionalització no encoberta en què es veurien també involucrats directament Israel, l'Aràbia Saudita, el Líban -i potser Jordània, que acull ja més de 600.000 refugiats sirians- i, indirectament, els Estats Units i els seus aliats europeus.
