Pinochet a la gàbia d'or

La segona meitat de la dècada dels anys 90, les notícies amb ressò internacional que succeïen al Regne Unit tenien la mania de caure, invariablement, en cap de setmana o en vacances. Per mencionar dues de les més gruixudes: Diana de Gal·les va morir en diumenge (31 d'agost de 1997) i l'atemptat de l'IRA Autèntic a Omagh que va causar 29 víctimes, entre les quals hi havia dos joves espanyols, va passar un dissabte (15 d'agost de 1998). Així que quan el 16 d'octubre del 98 (dissabte) vaig sentir per la ràdio que Pinochet estava detingut en una clínica de luxe a Harley Street, on havia anat a operar-se d'una hèrnia discal, la primera cosa que em va passar pel cap no va ser «¡justícia, per fi!» sinó més aviat: «¡Maleït sia, un altre cap de setmana a prendre pel sac!».Si han arribat fins a aquest segon paràgraf ja es deuen haver adonat que aquestes línies no pretenen ser un exhaustiu recompte del que va passar durant els 504 dies que el dictador xilè va estar retingut a Londres, entre altres coses perquè això equivaldria a torturar-los amb embrollats conceptes legals i, com va deixar clar el cas Pinochet, la tortura és un crim de lesa humanitat davant del qual no hi ha immunitat que valgui. El que segueix és la cara B d'un judici d'extradició per genocidi, tortures i terrorisme que es va allargar fins a l'11 de gener del 2000, quan Londres va deixar lliure el general adduint motius humanitaris (sic).

RECORDO QUE EL DIA DE LA DETENCIÓ era dissabte perquè, després del disgust inicial per haver de tornar a treballar en cap de setmana, vaig agafar la bicicleta i, com que gairebé no hi havia trànsit, vaig recórrer les 12 parades de metro que separaven casa meva de la London Clinic en menys de mitja hora. M'esperava que hi hagués un gran desplegament policial, però no. Els anglesos tenen aquestes coses, són els únics capaços de detenir un dictador acusat de més de 3.000 assassinats, segrestos, desaparicions i tortures, amb discreció i sense recórrer a la força bruta (comparin-ho amb els seus cosins americans).

Amb prou feines 10 policies custodiaven l'edifici i els tranquils carrers adjacents. Els pocs expatriats xilens que s'havien agrupat a les portes del centre mèdic demanaven a crits als agents que vigilessin bé. «¡D'aquí no s'escapa!», va contestar un dels bobbies. Ni tan sols el jutge Baltasar Garzón, que va emetre l'ordre internacional d'arrest contra Pinochet, podia imaginar-se una escena semblant.

Després de recollir alguns testimonis entre els manifestants i els treballadors de la clínica, un dels cor-responsals estrangers amb més pedigrí d'aquella època va proposar anar a celebrar la detenció a un pub pròxim. En mala hora. Vaig pensar que tenia temps de sobres per tornar a casa i passar la crònica abans de tancar l'edició, però dues hores més tard seguíem bevent whisky de malta i pintes de Guinness, això sí, sense treure l'ull de la pantalla gegant de televisió connectada al canal de 24 hores de notícies Sky News. A fora ja es feia fosc i no hi havia manera de desfer-se de l'eufòric periodista: «¡Una altra ronda!», exigia. En un moment de descuit, vaig sortir al carrer i vaig agafar un taxi (la bicicleta la recolliria l'endemà). Vaig arribar pels pèls al tancament de l'edició, però hi vaig arribar. Això que ara sembla una falta total de professionalitat abans era al contrari: com més graus eres capaç d'empassar-te, més professional semblaves.

EN AQUELLES PRIMERES HORES ningú tenia gaires esperances que la maniobra de Garzón hagués de durar més enllà d'un parell de dies. Com a senador vitalici de Xile, Pinochet viatjava pel món amb passaport diplomàtic i aquell document, amb la seva condició d'excap d'Estat, li conferia una immunitat gairebé total. De fet, solia desplaçar-se a Anglaterra una vegada a l'any per tancar contractes d'armes i prendre el te amb la seva amiga Margaret

Thatcher. Es creia intocable, però una conjunció de factors -la perseverança de les víctimes, la maduresa de la legislació sobre drets humans, la rapidesa de reflexos de Garzón i la inestimable col·laboració del Govern britànic (la seva executiva estava plena de ministres que als anys 70 cridaven «¡se sent, se sent, Allende està present!»)- el van retenir sota arrest domiciliari a Londres els 504 dies que va durar el judici de l'extradició a Espanya.

Les contínues apel·lacions d'un bàndol i de l'altre van convertir el cas en un viacrucis legal per als no iniciats (i per als iniciats també). La primera sentència del Tribunal Superior d'Anglaterra i Gal·les (equivalent al Suprem espa-nyol) va concedir la immunitat al dictador per la seva qualitat d'excap d'Estat. Fins aquí, fàcil. Però el fiscal que representava Garzón va apel·lar aquell dictamen davant d'un tribunal de cinc jutges lords (l'equivalent al nostre Constitucional) i llavors va començar el ball.

Les vistes de l'apel·lació van començar el 4 de novembre. Eren sessions públiques i podien seguir-se des de la Strangers Gallery (una cosa així com la Tribuna dels Desconeguts) de la Cambra dels Lords. Hi havia dues maneres d'aconseguir plaça: una era acreditant-se com a periodista mitjançant l'enviament d'un fax i l'altra era fent cua des de primera hora del matí per entrar-hi com a públic. Confesso que se'm va passar la data per acreditar-me com a corresponsal d'EL PERIÓDICO i em va tocar anar cada dia a fer cua a les portes del palau de Westminster. A les sis del matí d'un mes de novembre fa un fred que pela a Londres i, a la vora del Tàmesi, encara més. Al meu costat li petaven les dents a un altre periodista, Ernesto Ekáizer, i a algunes desenes d'expatriats xilens. Al final, aquella posició va resultar privilegiada a l'hora de recollir testimonis i disfrutar d'escenes com veure arribar en bicicleta un dels cinc jutges lords, lord Hoffman.

DESPRÉS DE diverses hores apinyats a la tribuna, a la sortida solíem ajuntar-nos en grupets per veure si havíem entès el mateix i després corríem a escriure les cròniques. Finalment, el tribunal va dictar sentència, una decisió molt pel·liculera -els jutges anaven donant el seu veredicte i, quan estaven 2 a 2, lord Hoffman va desempatar teatralment a favor de l'extradició- i jo vaig poder deixar de llevar-me cada dia a les cinc del matí. No obstant, la defensa es va treure un as de la màniga i, un gest insòlit, va aconseguir anul·lar el dictamen perquè un dels jutges (el de la bici) tenia vincles amb Amnistia Internacional, que era part del procés. I sant tornem-hi.

I amb tot això a Pinochet no li havia vist el pèl. Va haver d'abandonar la London Clinic per les protestes d'altres pacients potentats, farts dels aldarulls al carrer entre pro i antipinochetistes. El van ingressar en una altra exclusiva clínica privada d'on també va haver de sortir per cames i finalment es va establir en una caríssima finca al comtat de Surrey.

Fins allà vaig peregrinar amb la intenció de fer un reportatge de «la caseta», com l'anomenava el seu inquilí. El camí fins a Wentworth State estava cobert de fullaraca i algunes desenes de manifestants miraven d'escalfar-se corejant lemes contra el sàtrapa. A prop d'allà, els veïns de la zona es relaxaven de no fer res al club de golf: «¿Per què l'agafen amb aquest vell? ¿Que potser Mandela no té les mans tacades de sang?», deia un golfista. La BBC va aconseguir una altra declaració, en un altre sentit però igualment sucosa: «És com si Hitler hagués vingut a viure a la casa del costat».

Notícies relacionades

Matança d’Israel en una cafeteria de Gaza, punt de reunió de periodistes

Una Dinamarca pel rearmament té la presidència semestral de la UE

Tornant als tribunals, els set nous jutges lords van dictar una altra sentència i aquesta vegada, tot i que van seguir mantenint que Pinochet no tenia immunitat, van reduir els delictes pels quals podia ser extradit a la mínima expressió -això demostra que fins i tot les lleis més sagrades són més elàstiques que el xiclet-. Era el principi del final, però faltaven per veure algunes de les imatges més poderoses del procés, com la del dictador, amb les mans recolzades al bastó, escoltant el jutge que confirmava la seva extradició a Espanya per les acusacions de «tortura, segrest i assassinat». El procés va continuar, però no va arribar a prosperar perquè, com es temia, l'argument de l'avançada edat i la mala salut de l'acusat va prevaler sobre el de les víctimes. El ministre de l'Interior, Jack Straw -que de jove també va cridar «¡Allende està present!»-, va enviarl'incòmode hoste a casa l'11 de gener del 2000.

Pinochet va morir en arrest domiciliari a Xile el 2006. No va respondre davant la justícia pels seus crims, però com va dir Mercedes Rojas, una exiliada que va perdre el seu marit a mans de la dictadura, la gran victòria va ser veure el totpoderós dictador com «un home tractat amb totes les garanties que ell no va donar a les seves víctimes, un home sense cap poder, un home més».