Els 40 anys del cop reobren la ferida de Xile

Xile s'acosta a un altre 11 de setembre i, novament, es posa en moviment la màquina commemorativa.  Les preguntes no cessen de retrucar les consciències. ¿On eren els homes i dones que van viure el cop militar que va transformar radicalment el país? ¿Què van fer o què van sentir? ¿Què els han transmès als seus fills o néts? «És bo recordar, no per reviure les mateixes querelles, odis i divisions que tant de patiment van causar, sinó per aprendre junts d'aquells errors i il·luminar els camins del futur», va dir el president Sebastián Piñera. Amb aquest propòsit, va convidar i va convocar tots els seus antecessors democràtics al palau de la Moneda per enviar-li a la societat un senyal mínim de consens en relació amb el passat atroç. Però els partits opositors van decidir girar-li l'esquena a l'inèdit convit formulat per un home de dretes.

«La reconciliació entesa com un retrobament dels xilens és impossible, perquè subsisteixen dues visions respecte del que va passar», insisteix Mireya García, vicepresidenta de l'Agrupació de Familiars de Detinguts Desapareguts (AFDD).  «Perquè hi hagi perdó hi ha d'haver justícia, sanció als responsables, saber què va passar amb els detinguts desapareguts i una presa de consciència que impedeixi qualsevol justificació dels crims», diu.

HI HA HAGUT CANVIS / No és cert que Xile es trobi al mateix lloc que el 1993 o el 2003. Llavors, Pinochet encara gaudia d'impunitat i prestigi. En els últims 10 anys, part de la dreta, que avui està en el poder, ha abandonat la seva recalcitrant mirada sobre el passat. El mateix Piñera va admetre que «el poder judicial i els mitjans no van estar a l'altura» de les circumstàncies. Fins i tot dirigents de la Unió Demòcrata Independiente (UDI), el partit més pinochetista i confessional de l'actual coalició de Govern, van decidir, sempre a títol personal, revisar les seves actuacions.

El ministre de l'Interior, Andrés Chadwick, cosí germà de Piñera, va dir que estava profundament penedit. El senador Hernán Larraín va escriure un llibre, Voces para la reconciliación, que ha provocat urticàries en la mateixa UDI. «Jo demano perdó pel que hagi fet o per ometre el que havia de fer», va escriure.

Evelyn Matthei, candidata de la dreta per a les eleccions del novembre i filla d'un dels membres de la Junta Militar, el general Fernando Matthei, es va desmarcar de Larraín. Va dir que ella, que lluitarà per la presidència contra la favorita Michelle Bachelet, era molt jove el 1973 per expressar contrició: tenia tot just 20 anys. «Pinochet ens va salvar la vida. El tema dels drets humans és un botí de l'esquerra», va protestar una altra de les figures de la UDI, Iván Moreira.

Fins i tot el Tribunal Suprem es va veure obligat a prendre la paraula després que els jutges de primera instància el comminessin a assumir responsabilitats. Divendres passat, el ple del Suprem es va pronunciar sobre el rol judicial: «No és possible una altra actitud que explicitar el reconeixement de les greus accions i omissions en que en aquella època es va incórrer».

Notícies relacionades

Europa intenta "petits passos" d’acostament a Trump en el G7

El Regne Unit nomena per primer cop una dona com a cap de l’MI6

El PAPER DE LA PREMSA / Encara que la paraula «perdó» hi va ser absent, n'hi va haver prou perquè el diari conservador El Mercurio expressés la seva còlera en una recent editorial. «Ni en l'intel·lectual ni en el jurídic competeixen al Tribunal Suprem avaluacions historicomorals que determinin un abast polític present», va sostenir. El Mercurio està en el centre de l'onada revisionista. La periodista Mónica González, autora de La conjura, el llibre més complet sobre el cop militar, va recordar que, el 14 de setembre de 1970, 10 dies després que Salvador Allende fos elegit president, el propietari d'aquest diari, Agustín Edwards, estava reunit amb Henry Kissinger i Richard Nixon. El diari va rebre aportacions milionàries de la CIA.

«¿No mereixeria que Edwards demani perdó?», va preguntar González. El Mercurio va respondre: «Una injustícia semblant és imputar als mitjans responsabilitats per omissió que són fàcils de proclamar quan s'ha gaudit de gairebé un quart de segle de democràcia. ¿Hauria estat potser preferible la censura prèvia per a tots, a la manera espanyola entre el 1938 i el 1966?». Des de les pàgines del setmanari The Clinic, el seu director, Patricio Fernández, va assenyalar que tot és qüestió de temps. «El diari O Globo, del Brasil, va trigar 50 anys a demanar disculpes públiques pel seu suport al cop que va enderrocar Joao Goulart, el 1964», va recordar. Potser, el 2023 trobarà els xilens en una mirada comuna a la tragèdia de l'11 de setembre.