Els protagonistes gaddafistes

AHMED FARJAD: «Vénen aquí pel petroli»

Abdul i Mahmud han agafat les armes i han lluitat per la revolució contra el règim de Gaddafi. Ahmed s'enfureix per la caiguda del coronel que ha estat destronat. Mehdi lamenta que el seu germà encara defensi el dictador amb bales. Líbia encara no és, ni de bon tros, un poble unit. És un poble en guerra amb ell mateix. Els dos bàndols s'expliquen.

«Vénen aquí pel petroli»_MEDIA_1

«Vénen aquí pel petroli»_MEDIA_1

1
Es llegeix en minuts

Ahmed porta uniforme des de fa vuits anys quan va obrir l'hotel Corinthio, on li van donar feina com a gerent. Disfrutava relacionant-se amb els clients i conversant amb els estrangers sobre la política internacional o la vida mateixa. Però des de fa una setmana, després de l'assalt dels rebels a la capital, veu en el forà un imperialista i un espoliador de recursos.«¿Per què sou aquí i per a què?», crida colèric a aquesta periodista. L'envolten diversos cambrers de l'hotel, que assenteixen amb el cap i aplaudeixen després de cada atac contra l'OTAN o cada frase de defensa de la dictadura de Gaddafi.

«Mira, l'aviació internacional ha vingut aquí per emportar-se tot el nostre petroli i quan es retiri, el país serà un polvorí. Amb Gaddafi no pagàvem educació, tampoc sanitat i el que estava desocupat rebia un sou mínim. Tothom podia menjar. ¿Què més volen els rebels?»,explica aixecant els braços i creant expectació en la resta de l'equip de l'hotel.«Pagàvem als comitès revolucionaris menys de 100 euros cada tres mesos per destinar-los al servei sanitari i el líder va ser capaç de mantenir un nivell de seguretat realment molt alt»,assegura amb una gran gosadia per als temps que corren, en què els portaveus gaddafistes són, com a mínim, detinguts.

Notícies relacionades

Però Ahmed no es mossega la llengua ni tan sols per prudència, que només aflora quan rebutja posar-se davant la càmera del fotògraf.«No podem sortir de casa. Les botigues estan tancades i falten aliments. La veritat, això és un verdader desastre».

I quan semblava que donava per acabada la conversa, torna a recórrer a les preguntes retòriques.«¿Tu per què penses que jo he seguit tota la meva vida aquí? Mai vaig optar per emigrar perquè la nostra vida estava plena de felicitat. Ara és un caos, un caos».