valoració

La vida pública necessita moments confidencials

Obama amb la coronel de la Força Aèria Van Ovost, ahir.

Obama amb la coronel de la Força Aèria Van Ovost, ahir. / AP / cliff owen

3
Es llegeix en minuts
Martin Schulz
Martin Schulz

President del Parlament Europeu.Candidat del Partit dels Socialistes Europeus a la presidència de la Comissió.

ver +

El torrent de revelacions difoses per Wikileaks ens hauria de fer reflexionar sobre els efectes d'aquesta nova cultura global de filtracions divulgades per internet.

En la nostra societat, que ja és dependent d'internet, una xivatada a escala industrial resulta tan senzill com prémer el botó del nostre ratolí. Això no hauria passat mai en l'època en què els documents s'entregaven en sobres tancats. Però el que sorprèn no és tant l'escala ni la manera com s'ha traït una relació de confiança, sinó les conseqüències que comporta per a la nostra societat. Es pot dir que el món és ara un lloc més perillós i que per això necessitem preguntar-nos quin tipus de societat volem o a quin tipus de societat ens estan empenyent alguns.

La xarxa ha portat llibertat a bona part del món, tant per disseminar com per rebre coneixement. Wikileaks utilitza aquesta llibertat atribuint-se a si mateixa i a uns quants directors de diari el dret de publicar informació que ens podria afectar a tots. Els filtradors, no obstant, no exerceixen la responsabilitat que sempre va de la mà amb la llibertat.

Un context privat

Els secrets formen part de la vida, i tots en tenim algun en la nostra vida privada. Ja sigui a casa, a la feina o al Govern, necessitem poder discutir els problemes i les idees en un context privat abans de prendre una decisió i fer-la pública. En qualsevol reunió que transcorre en confiança, cada persona expressa amb total llibertat punts de vista que no tenen per què representar la conclusió oficial d'un intercanvi d'impressions.

Encara que m'encantaria poder defensar que totes les discussions polítiques es fessin de cara al públic, això seria caure en una ingenuïtat, sobretot en el context diplomàtic. La diplomàcia és una professió honorable amb una distingida història. Els diplomàtics exerceixen un paper fonamental en l'evolució de les polítiques, perquè ofereixen informació i opinions que altrament podrien ser inaccessibles per als ministres o les ministres.

Per descomptat, resulta inacceptable que cables d'ambaixades continguin comentaris ofensius sobre dirigents nacionals, però els diplomàtics han de ser lliures de cometre aquests errors de judici en nom de l'interès general que suposen unes decisions polítiques ben informades. Descriure el president de França com l'emperador nu és una qüestió de disciplina interna, i no una font de preocupació global.

El que em preocupa ara és que els diplomàtics s'ho pensaran abans d'escriure les seves observacions i temors per por de convertir-se en una font d'entreteniment mundial en la pròxima filtració. Si això arriba a passar, serà una evolució perillosa. Els cables diplomàtics poden facilitar que els governs actuïn amb celeritat davant potencials amenaces: són un recurs de les relacions internacionals que hem de salvaguardar i que en aquesta ocasió s'ha posat en perill.

Reduir la diplomàcia a un anar i venir de xafarderies, tal com passa amb una bona part del material de Wikileaks, fa un trist servei a la societat. Soscava la diplomàcia i no respon a cap necessitat pública. Wikileaks no ha comprès la diferència entre què és el que interessa al públic i què és d'interès públic.

Notícies relacionades

També em preocupa la manera com s'ha orquestrat i escenificat la filtració. Al decidir què es pot publicar o no, Wikileaks assumeix el paper de legislador, i això no em sembla acceptable. Uns quants diaris han estat els privilegiats receptors de les filtracions, mentre que se n'ha exclòs els mitjans de comunicació de molts països i fins i tot de continents sencers. Els editors de l'Àsia, Amèrica Llatina, Australàsia i l'Àfrica es deuen estar preguntant quina nova jerarquia vol establir Wikileaks pel que fa a la llibertat d'informació.

Al final, tots estem indefensos contra el filtrador del ratolí. No existeix una sanció clarament definida que li pugui ser aplicada, i únicament podem alçar la nostra veu per expressar desacord i preocupació. Crec que els editors que ara saliven sobre els seus sucosos cables diplomàtics no han pensat prou en l'impacte del que fan. Per això els animo que s'ho repensin.