El morbo de Wikileaks

«Quan et penses que saps una cosa, t'has de preguntar si és això el que volen que sàpigues», deia Howard Simons, editor del Washington Post. La filtració per Wikileaks de més de 250.000 documents classificats pels EUA obliga a plantejar-nos què, qui, per a què i per què sobre un portal d'internet que, com el seu nom indica, es dedica a les filtracions i opera amb informació que al ser publicada en ocasions ha perjudicat no només qüestions de seguretat o interessos geoestratègics, sinó també la privacitat de particulars.

El què, és a dir, l'existència de secrets

-de la informació reservada-, no és opinable, simplement és un fet de vital importància -més enllà del secret privat- per a la gestió de la cosa pública i també de la seguretat ciutadana: fins i tot Wikileaks encripta les seves fonts per protegir-les. Curiós: els que publiquen informació secreta secretitzen les seves fonts -adduint raons de seguretat- sense que ningú pugui controlar la seva activitat. No obstant, si ens referim a secrets oficials, els límits emergeixen amb més claredat: existeix un control parlamentari d'aquesta activitat administrativa que es justifica, en un model democràtic, en la defensa de l'interès públic i de la seguretat dels ciutadans. En fi, que així com el que és públic ofereix almenys algunes garanties per a la defensa dels interessos ciutadans en aquest àmbit, permetin-me que m'interrogui sobre el que pugui fer qualsevol de nosaltres enfront d'aquell portal en cas de ser perjudicat.

El qui -Wikileaks- és secret malgrat utilitzar els mitjans tradicionals (New York Times, Der Spiegel, Le Monde, The Guardian i El País) i de sotmetre's a les seves condicions per difondre les seves informacions, fins i tot havent fet ostentació de tot al contrari. En resum: ¿qui hi ha allà?, ¿qui controla la seva actuació? No ho sabem.

Notícies relacionades

Més incomoditat que ira

El càrtel de mitjans

¿Per a què existeix aquest portal? Per filtrar informació secreta, sensible, que, per la seva naturalesa, la seva coneixença pot causar, no només molèsties, sinó problemes. ¿On és el límit del que és filtrable? ¿Qui quantifica els problemes amb l'objectiu d'avaluar-ne el potencial perjudici? No ho sabem. ¿Podem fiar-nos d'una cosa -Wikileaks- que no coneixem i no controlem? Diria que no: almenys el món del que és públic, oficial, gaudeix de diversos sistemes de control i mecanismes de reclamació.

¿Per què aquesta informació i per què ara? ¿A qui beneficia? Tampoc ho sabem, però una cosa és segura: a vostès i a mi, als ciutadans corrents, ens genera una gran intranquil·litat saber que hi ha algú allà que vol que creguem saber una cosa que, més enllà del morbo -el Botox de Gaddafi o les festes de Berlusconi- ni millora les nostres condicions de vida, ni les dels nostres països, ni resol problemes de la geopolítica mundial. En fi: que Wikileaks ens digui qui, amb noms i cognoms, està especulant contra l'economia espanyola, la solidesa de l'euro i el pa dels nostres fills. Llavors parlarem seriosament.