El càrtel de mitjans

El fenomen Wikileaks ha acaparat nombroses anàlisis i reflexions sobre el futur de la informació, internet i la participació ciutadana en la difusió de les notícies. El debat s'ha limitat als que presentaven com un problema i una irresponsabilitat la distribució d'informació secreta i els que en defensaven la lliure circulació i recolzaven Wikileaks. Segons la meva opinió, es tracta d'una simplificació, i el modus operandi de Wikileaks ha demostrat que l'assumpte és força més complex. Una prova d'això ha estat la manera en què ha difós els 250.000 documents que recollien comunicacions de la diplomàcia i l'Administració central nord-americana. Els que semblava que subvertien les formes de comunicació del segle XXI van optar per oferir en exclusiva i d'una manera privilegiada la documentació a cinc grans mitjans de comunicació mundial: The New York Times, The Guardian, Der Spiegel, Le Monde i El País. Dies després que les direccions d'aquests diaris tinguessin els documents en poder seu, els ciutadans seguim sense poder accedir als documents a través de la web de Wikileaks.

Per la seva part, els cinc diaris s'organitzen en un càrtel i es coordinen. Segons han reconegut, «hi ha un acord sobre la publicació simultània dels mateixos documents de rellevància internacional i sobre les dates de la seva difusió». Afirmen que «tenen autonomia per poder decidir sobre la selecció, la valoració i la publicació de les comunicacions que afectin els seus països», és a dir, a cinc països del bloc occidental; tota la informació que fa referència a la resta del món està filtrada per ells. «Únicament seran publicats aquells papers que considerem que no representen cap amenaça per a la seguretat de persones o de països», asseguren. En concret, El País reconeix que «ha decidit acceptar els compromisos a què The New York Times arribi amb el Departament d'Estat per evitar la difusió de determinats documents».

La connivència entre Wikileaks i el càrtel dels cinc és absoluta. Des del seu Twitter, Wikileaks ja s'hi remetia assumint que la seva pàgina quedaria fora de servei. I el que anuncia a la xarxa social són enllaços a les pàgines d'aquests diaris.

Notícies relacionades

Més incomoditat que ira

El morbo de Wikileaks

No sé si l'origen de Wikileaks és net i honest, el que sí que sembla clar és que s'està convertint en un subjecte domesticat. Fins i tot el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha afirmat que els documents donen la raó al seu Govern en la valoració de l'amenaça iraniana.

No hem de descartar que, davant la pèrdua de credibilitat de la informació que fan pública els governs, s'estigui recorrent a formes imaginatives que, sota l'aurèola de l'espontaneïtat, la filantropia i la mitificació d'internet, no siguin més que el mateix gos amb diferents collars. Que, per ara, l'única iniciativa concreta contra el fundador de Wikileaks sigui una cosa tan peregrina com acusar-lo d'una violació, resulta més aviat pintoresc.