Un gos labrador rep la màxima condecoració per a animals al Regne Unit pels seus mèrits a l'Afganistan

Al Museu Imperial de la Guerra a Londres, fotògrafs i càmeres de televisió envolten l’heroi. Al seu costat, el sergent Dave Heyhoe relata una vegada i una altra als periodistes les gestes de qui en pocs minuts serà condecorat per la princesa Alexandra. L’homenatjat el mira, movent la cua, enganxat a les seves cames.

Treo és un labrador negre de nou anys, de pèl brillant i excel·lent planta, però tanta atenció l’està posant una mica nerviós. Professional dels equips de desactivació d’explosius, en el mig any que va passar amb l’Exèrcit britànic a l’Afganistan va salvar diverses vegades la vida dels seus companys.

L’agost del 2008, a la regió de Helmad, Treo va detectar amb el seu poderós olfacte una filera de bombes enllaçades ocultes vora una carretera i preparades per esclatar al pas dels soldats. La potentíssima càrrega explosiva dels talibans podria haver causat una carnisseria, amb morts i horribles mutilacions. Un mes més tard, Treo va tornar a descobrir un artefacte similar, que va estar a punt de fer saltar pels aires una patrulla de set soldats del Regiment Reial Irlandès. Aquest parell d’accions li han merescut la concessió de la medalla Dickin, la versió animal de la Victoria Cross, la màxima distinció per mèrits de guerra que s’entrega al Regne Unit.

«Les condicions a la província de Helmand eren molt dures, però Treo es va adaptar molt ràpidament i ni per un instant va desatendre les seves obligacions», afirma Heyhoe, amb sobrietat i orgull. El gos, que ja s’ha jubilat, forma ara part de la seva família. Tots dos van començar a treballar junts als carrers d’Irlanda del Nord i, durant cinc anys, la compenetració professional va ser absoluta.

«Quan estic al seu costat em sento realment segur, perquè sé que ha salvat la meva vida moltes vegades», afirma el militar. Malgrat tots els avenços científics, algunes de les missions de les forces de seguretat segueixen depenent dels instints i l’entrenament d’animals com Treo.«El treball dels gossos per detectar armes i explosius és vital. No pot ser imitat per cap aparell tecnològic», explica l’intendent d’infanteria, Graham Shannon, amb el pit ple de medalles.

«Els dos incidents pels quals Treo està sent condecorat són només part de la història. Cada dia, durant sis mesos, va sortir a patrullar a la recerca de bombes o partides d’armes dels insurgents. En condicions tan difícils això requereix bastant valor per part de l’animal i també de qui el dirigeix».

La medalla Dickin la concedeix des de la seva creació el 1943 la People’s Dispensary for Sick Animals (Dispensari Popular per a Animals Malalts), una organització caritativa a càrrec de veterinaris. La prestigiosa recompensa té caràcter internacional i premia l’esforç i el sacrifici dels animals en la lluita antiterrorista o en els conflictes bèl·lics. La de Treo és la número 63 de les que s’han atorgat fins ara. Abans, 26 gossos, 32 coloms missatgers durant la segona guerra mundial, tres cavalls i un gat han rebut la

distinció.

Les rates, a ratlla

El gat es deia Simon, havia nascut a Hong Kong i l’hi havien regalat com a mascota al capità de la fragata HMS Amethyst. El vaixell va ser atacat per comunistes xinesos el 1949, el capità va morir i la nau va quedar captiva al riu Yangtze durant 100 dies. Durant aquest temps, malgrat les cremades que havia patit, el felí va mantenir a ratlla les rates, que gairebé van aconseguir apropiar-se el vaixell i va ser el gran company de la jove tripulació, mantenint la moral dels que van creure que no tornarien mai a casa. Si Simon aguantava el tipus, ells també.

Entre els últims guardonats hi ha dos gossos dels equips de rescat de Nova York, que van actuar

Notícies relacionades

Alemanya i Ucraïna acorden fabricar junts armes de llarg abast

Les ombres un crim

l’11-S. Els gossos van guiar i van salvar persones durant l’evacuació.

De tornada al Museu Imperial de la Guerra, acabada la cerimònia i ja amb la medalla al coll, penjada al costat del collar, Treo i Heyhoe posen de manera pacient.«És un gos molt especial», explica el sergent abans d’acomiadar-se.«Per això sempre dic que ésmy boy», comenta.