El fill de Pablo Escobar busca l'expiació

Si em criden pel carrer, «ep, Juan Pablo», no em giro: passo de llarg. Primer va ser així per una qües­tió de seguretat. I avui, ¿saps per què? Ja me n’he oblidat, d’aquell nom». Sebastián Marroquín Santos beu un glop de Coca-cola light amb llimona i després s’eixuga les gotes de suor que li cauen del front. Fa una calor horrorosa, a Buenos Aires. I sota els efectes flagel·lants de l’estiu, Sebastián, que alguna vegada ha estat Juan Pablo Escobar i mai deixarà de ser el fill

de Pablo Escobar Gaviria, parla de com li pesa aquest llinatge.

Escobar Gaviria va ser l’«enemic públic número u» de l’Estat colombià fins a la seva mort, que va ser el desembre del 1993. La figura del narco populista abatut per la policia ha saltat dels expedients judicials a la llegenda i a l’espectacle: sobre una de les parets del Museu d’Antiòquia penja un quadro de Fernando Botero, del 1999, en el qual s’estetitza el moment de la seva caiguda sobre una teulada.

Però quan es tracta d’abordar les raons que van contribuir al seu enaltiment, Escobar Gaviria segueix sent una ferida sense tancar. «El país està immadur per debatre sense que surtin els odis», declara Marroquín. Per mirar d’imaginar un altre futur, va posar la seva veu i la seva imatge en el documental que l’erigeix com a protagonista: Pecados de mi padre.

Amagar l'arbre genealògic

«He de fer exactament el contrari del que ell va fer», diu, al començament de la pel·lícula de Nicolás Entel. El director argentí el va convèncer perquè expliqués la història d’aquell tsar de la droga des del punt de vista de qui portava el seu cognom. Milers de persones ja l’han vist, a Colòmbia, i no s’han quedat indiferents.

«Sóc conscient del mal que el meu pare, amb els seus actes, va ocasionar al país i a la humanitat», admet l’home que des de fa 16 anys es diu Marroquín. Algú que «pràcticament sempre» es veu obligat a amagar el seu arbre genealògic. «Si s’estableix un vincle amb la persona, poso les cartes sobre la taula. Quan hi ha relació, mai gua­nya el prejudici. Però sempre s’ha de remar contra cor­rent. La discriminació és com una peça de roba que porto diàriament. No tinc dret ni tan sols a enfadar-me, no es pensi que sóc una versió 2.0 de Pablo Escobar».

El documental és, en aquest sentit, més que una forma d’expiació. Pecados narra, a més, els intents de Sebastián per contactar amb familiars de les dues víctimes emblemàtiques del seu pare, per tractar, junts, de reelaborar les claus d’un esquinçament personal i, a la vegada, nacional. «Som una cultura masclista i venjativa en la qual les culpes s’hereten. I això no resol res de res. Si no som capaços de perdonar, mai arribarà la pau ni la justícia. Ens mantindrem lligats al passat», diu Marroquín sobre el que va fer. De cop i volta veu que el seu got està a punt de buidar-se.

Moltes discussions

Quan, en l’adolescència, encara era Juan Pablo, Sebastián assegura haver discutit molt amb el seu pare. «El criticava, sí. I si bé per barallar-se se’n necessiten dos, jo no acceptava les seves raons». Hi ha un testimoni d’aquelles diferències. A l’entregar-se per primera vegada a la policia, Escobar Gaviria es va referir públicament a la seva filla ballarina i al seu «fill pacifista».

És clar que, a l’assabentar-se de la seva mort, Marroquín va proclamar, en un atac d’ira, el seu desig de matar. La jura, de la qual es va penedir immediatament, li va costar l’exili. Primer, una delirant escala a Moçambic. Després, l’Argentina. «Em sobraven excuses per a la violència. Però vaig escollir ser un home de bé i no entrar en el joc».

La seva vida a Buenos Aires –i la de la seva mare i la seva germana– va transcórrer en el més absolut anonimat, encara que amb alguns sobresalts i alguns intents d’extorsió. A l’Argentina va estudiar dues carreres universitàries: disseny industrial i arquitectura. L’altre secret va ser la lenta realització d’aquest documental amb escenes esfereïdores, com el moment en què Marroquín Santos / Escobar s’abraça amb l’actual senador Rodrigo Lara Restrepo, fill de l’extint ministre de Justícia Rodrigo Lara Bonilla.

El valor simbòlic d’aquella trobada als afores de Buenos Aires és enorme. Un quart de segle enrere, Rodrigo tenia vuit anys. Aquell dia, el 30 d’abril de 1984, va obrir la porta de casa seva i va trobar el seu pare agonitzant. «Finalment, tots som orfes», diu Marroquín sobre el que han patit. Davant d’això, Lara contesta: «El passat és dur. Però l’important és que vostè és un home bo, un home de pau. Jo sóc un home bo, un home de pau. O sigui que endavant, germà».

El problema colombià

Lara va confessar més tard que aquella abraçada no va ser gratuïta. «No el vaig veure com el fill de l’assassí del meu pare. El vaig veure com una víctima més de la violència». Marroquín va poder conversar després a Bogotà mateix amb els tres fills de Luis Carlos Galán Sarmiento, el candidat a president del Partit Liberal que va morir cosit a trets el mes d’agost del 1989. Ells s’han dedicat a la política o a la funció pública. Un és senador, Juan Manuel Galán; un altre és regidor, Carlos Galán, i el tercer, Claudio Galán, és secretari de Planificació de Cundinamarca.

«Es va establir una relació molt oberta i sincera. Tots vam coincidir que el problema colombià no es resol aplicant receptes que no han funcionat. El malalt necessita un altre remei», recorda.

Les trobades amb Lara i els Galán es van fer realitat després que aquests rebessin una carta de Marroquín. «¿Com escrius a una família a la qual el teu pare va causar tant de mal? ¿Com pots ni tan sols demanar perdó sense ofendre? ¿Com és possible aparèixer i mirar als ulls dels fills d’uns líders que prometien tirar endavant el teu propi país?», van llegir a la carta.

Pau interior

En aquella missiva, el fill del narcotraficant es pregunta com es pot començar una conversa amb algú que porta a dins un dolor tan legítim. I assaja una resposta personal. Si té forces per llevar-se cada dia és perquè busca una cosa que s’ha convertit en impossible: pau interior per poder lluitar per la pau de Colòmbia.

Carlos Galán es va sentir impactat pel contingut d’aquella carta. La tarda que es van conèixer, Marroquín va fer una encesa valoració del candidat a president que va morir assassinat per sicaris de Pablo Escobar Gaviria. «Ell perfectament podria haver-se convertit en un assassí... Però això hauria estat el més fàcil. En canvi, va decidir fer el més difícil: amb aquest documental assumeix el cost de sortir del seu anonimat», va explicar Carlos Galán.

Marroquín és soci en un estudi d’arquitectura a Buenos Aires. La seva professió és, també, un acte de fe. «Un paper en blanc es pot convertir en moltes coses: una carta d’amor, un plànol o una boleta que fereix un ull. No ha d’haver estat casual que hagi volgut construir. Necessitava ser creatiu, fins i tot en l’adversitat, i resoldre problemes. No destruir».

Dues persones per a un mateix cos

Diu que una línia molt prima separa l’home públic que va ser Escobar Gaviria del pare de Juan Pablo. «És com si haguessin existit dues persones en el mateix cos. Avui puc conviure amb tristesa amb això, sabent tot el que va fer malament i el que em va fer bé. Potser cauria bé a tothom si jo mateix l’hagués matat. Em recriminen que no ho hagués fet». Li agradaria tornar a viure al seu país, però creu que encara no ha arribat el moment.

Notícies relacionades

Alemanya es postula com a potència puntal del rearmament tot i la recessió

Europa al núvol

Li agradaria tenir un fill, perquè ara sap que no pagarà les culpes de l’avi ni l’esperarà un pare com a ell li va tocar. Lamenta que, a 17 anys de la mort de Pablo Escobar, no s’hagi avançat «ni un mil·límetre» en l’eradicació del narcotràfic. Es queixa de com els mitjans colombians glamuritzen els narcotraficants i conviden els joves a entrar en el delicte.

«Molta gent es pensa que tot són cotxes luxosos, dones boniques i finques. Però és un món absolutament cruel. No hi ha codis ni amics». Es va criar en aquell univers mafiós i sap que si no l’han assassinat «és perquè no els va donar la gana». Malgrat això, sent que ha viscut de propina. Ho agraeix cada dia. «I ara m’he exposat a altres riscos al donar la cara», assenyala, i beu l’últim glop del refresc. «Ningú sabia si era gras o alt. Però no me’n penedeixo: la pau és més important que la meva pròpia vida. Massa».