El partit entre un club de futbol que representa la ultradreta jueva i un altre que enquadra jugadors àrabs aixeca passions

Més que un Barcelona-Reial Ma­drid, seria una espècie de Celtic-Rangers, un duel que transcendeix l’àmbit merament esportiu per transitar pels meandres minats de la religió, la política i la identitat nacional. Cap partit de futbol desperta tantes passions a Israel com els disputats entre el Beitar Jerusalem, l’equip de la dreta ultranacionalista jueva, i el Bnei Sakhnin, el vaixell insígnia de la minoria àrab d’Israel. Tots dos es van enfrontar la setmana passada a la Ciutat Santa. Sobre l’herba, un partit per oblidar; a les grades, un crit reiterat:«Guerra, guerra, ­guerra».

La rivalitat que separa els seguidors dels dos equips, especialment els més radicals, va quedar patent quan el modest Bnei Sakhnin, establert en una ciutat de 25.000 ànimes a la Galilea, va guanyar per primera vegada la Copa d’Israel el 2004. La Família, com es fan dir el grup d’ultres de Beitar, va publicar llavors una esquela al diari de més tiratge del país anunciant la mort del futbol israelià. Al seu club no hi ha jugat mai cap àrab, a diferència del que passa al Sakhnin, on àrabs i jueus porten la mateixa ­sa­marreta.

Odi als àrabs

«Els aficionats del Beitar són molt de dretes, senzillament odien els àrabs», manifesta un noi d’uns 20 anys a l’entrada de l’estadi, vestit amb la samarreta groga i negra de l’equip local i amb un refresc a la mà ple de vodka. El seu amic intenta ta­par-li la boca. No li agrada la caracte­rit­zació. S’ha d’explicar.«El Sakhnin representa el terrorisme àrab. Volen convertir aquest ­país en un emirat islàmic. Israel és sinònim de llibertat i nosaltres som ­patriotes».

Dins de l’estadi, les notes de l’him­ne d’Israel, la Hatikva (l’esperança), precedeixen el xiulet inicial. És el preludi d’un repertori d’insults dirigits als escassos 200 aficionats del Bnei Sakhnin que acompanyen el seu equip.«Us cremarem la terra», «Mahoma no és un profeta, és un àrab més»,o«Guerra, guerra… parlem de Gaza».Entre el públic escassegen les dones i abunden les quipàs dels jueus religiosos. Durant el descans, alguns busquen un lloc entre el bar i els lavabos per resar. Sense untalita mà, es tapen el cap amb la bandera del Beitar.

Els cors de La Família ressonen a l’estadi Teddy Kollek, conegut popularment comL’Infern. En més d’una ocasió, els seus càntics li han costat al club una sanció. Per a alguns seguidors són motiu permanent de rubor.«Si voleu veure la pitjor cara d’Israel, aquest és el lloc per trobar-la», diu una aficionada. Com quan van trencar el minut de silenci ­guardat durant el dotzè aniversari de la mort de Yitzhak Rabin corejant el nom del seu assassí i aclamant els colons.

L’ultranacionalisme de Beitar està imprès en els seus gens. Des de la seva fundació, el 1936, el club ha estat vinculat a Betar (o Beitar), el moviment juvenil fundat per Zeev Jabotinsky, el pare del sionisme ­revisionista i l’ideòleg de la dreta israeliana. Els seus quadros, que van arribar a adoptar les camises negres de la Itàlia feixista de ­Mussolini com a uniforme oficial, van nodrir a l’inici les files de l’equip.

Durant els seus inicis, l’equip es va veure temporalment apartat dels estadis, després que les autoritats del Mandat britànic arrestessin i deportessin alguns dels seus jugadors per les seves activitats polítiques. La línia divisòria entre Betar i organitzacions com l’Irgun o el Lehi

–per alguns, guerrilles d’alliberament nacional; per d’altres, grups terroristes— mai ha estat gaire clar. Els seus líders, Menahem Begin i Isaac Xamir, van passar per Betar, així com altres futurs primers ministres com Ehud Olmert i dirigents com Tzipi Livni.

Demanar perdó

Notícies relacionades

Milei acusa Sánchez de portar la "decadència"

Més de 17.000 menors han perdut la família a Gaza

Aquest ADN polític distingeix el Beitar d’altres clubs israelians amb el cognom Hapoel o Maccabi, nascuts dels moviments juvenils de l’esquerra sionista. No fa gaire el capità del Beitar, Aviram Baruixian, va haver de demanar perdó a l’afició després de declarar que li agradaria veure jugar un àrab al seu equip.

A les grades el debat està obert.«És un tema molt sensible. Hi ha una gran pressió dels aficionats per mantenir el caràcter jueu de l’equip»,diu un soci d’uns 40 anys, acompanyat del seu fill. El seu amic li treu importància a l’assumpte.«Quan el gos borda no mossega. ¿Per què no es portar un jugador àrab si és bo? S’hi acabaran acostumant»,afirma. Al final aquí pau i després glòria. 1-0 per al Beitar i tots a casa a dormir.