Lliçons inverses des de l'Equador

Europa, les seves empreses i la seva gent no han après a visitar el món. No sabem gestionar els recursos naturals quan es tracta del turisme. Oblidem els principis de respecte quan les empreses hoteleres marquen objectius al Sud. Molesta la població local quan és pobra i no dóna bona imatge prop del cinc estrelles, que s'aprofita de la seva aigua i electricitat. Exploten la població amb contractes vergonyosos (si hi ha sort de contractar gent del lloc). S'acaba amb platges, amb boscos i se substitueixen per alts edificis i polseres de colors amb dret a tot.

En llocs idíl.lics de l'Equador, comencen a establir-se altres alternatives turístiques que mereixen l'atenció. És el cas de la comunitat de San Miguel, integrada per una població afroequatoriana que manté els costums, els seus balls, és acollidora, alegre i tot el que fa sembla fet amb gust.

En aquesta zona selvàtica de la província d'Esmeraldas, ni reben centenars de visites setmanals, ni tenen electricitat i la dutxa és al riu. Potser no coneixen els esmorzars continentals ni elsmojitos, però no els fa falta. Ballen i canten als seus avantpassats i al desconegut que arriba i l'inviten a compartir la seva música. Fan l'estada divertida, cosa que permet oblidar les incomoditats a qui sap valorar-ho.

Un grup de 13 persones vam passar allà un cap de setmana. La pluja i els mosquits no van desmerèixer la companyia de la gent que hi resideix. Vam ballar, vam passejar pels seus boscos tropicals, vam compartir rialles i ens van tractar millor que en qualsevol hotel del Carib. No va importar la dutxa, ni el bany, gestionat amb galledes d'aigua, perquè ens ho van fer passar estupendament. Com San Miguel, a l'Equador, existeixen moltes comunitats que gestionen l'anomenatturisme comunitari.

Notícies relacionades

Triomf d’un demòcrata de l’ala progressista en les primàries de Nova York

Israel centra les seves operacions a Gaza sense un alto el foc a la vista

La comunitat d'Agua Blanca a Manabí també és experta en això. Han format guies turístics que expliquen l'origen de les restes arqueològiques de la zona, tenen allotjament per a la recepció de turistes, ofereixen menjar i gestionen el museu del qual són propietaris. Això és turisme comunitari: compartir les seves vivències i els seus espais, respectant-los. El turista és un visitant, però els llocs que visita tenen gent, boscos, rius, cultura i creences. El turisme, en aquest cas, es converteix en una responsabilitat mútua: ells cuiden la seva cultura i els seus espais i el turista ha de respectar-los.

Ara que el turisme solidari està en auge, vull mostrar des de l'Equador aquest parell d'exemples i treure conclusions. El Nord, on se situen els països amb recursos, no pot ser un model per establir regles que defineixin el que és comunitari, el que és solidari i el que és alternatiu. No podem ensenyar-los a gestionar perquè no som un bon exemple, perquè el nostre turisme de solidari no en té res i de respectuós, encara menys. Perquè a l'aportar recursos del Nord per desenvolupar l'activitat turística del Sud hauríem d'adonar- nos que no hem sabut fer-ho bé. Si cal treure exemples, hauríem de prendre nota de comunitats com les d'Agua Blanca i San Miguel.