Els secrets de les cases de Beyoglu

Ja gairebé ningú recorda que un dels primers números del carrer d'Istiklal era als anys vint el Cine Russo-americà, des d'on els milers de russos blancs refugiats a Istanbul emetien propaganda contra els bolxevics. Potser tampoc que a l'imponent edifici neorenaixentista Emek (1870) hi mantenia les reunions l'exclusiu Cercle d'Orient, format per rics llevantins --súbdits otomans d'ascen- dència catòlica europea--, magnats grecs i armenis i algun turc elegit. Avui els baixos de l'immoble alberguen negocis variats, entre ells el Cine Rüya que ofereix pel.lícules pornogràfiques, a dos per una.

I és que els edificis del barri de Beyoglu contenen milers d'històries. Istiklal, la via de vianants que travessa Beyoglu, està plena de comerços, cinemes, teatres i restaurants on els habitants d'Istanbul treballen, es diverteixen i s'enamoren. Un poeta de carrer pregunta als vianants: "Floretes meves, ¿voleu un poema?".

Beyoglu s'ha mantingut sempre a l'avantguarda de la cultura turca. Aquí va ser on es van exhibir els primers cinematògrafs, es va establir el primer estudi fotogràfic de Turquia, les primeres cerveseries i els cabarets com el Mulan Ruj, a imitació del parisenc Moulin Rouge. Fins i tot compta amb el tercer metro més antic del món (1875), que connecta Istiklal amb el port de Gàlata.

L'origen del barri es remunta als segles XV i XVI, quan alguns europeus que ocupaven l'abarrotada zona de Gàlata van decidir establir a les vinyes de Pera les seves residències estivals. El primer va ser Alvise Gritti, a qui per ser fill del Gran Dux de la República de Venècia se'l va anomenar bey oglu (fill del senyor). Alvise, ambaixador de la Sereníssima, va ascendir a la cort otomana que li va encarregar diverses missions, com ara el setge a Budapest. Després, va anunciar la seva conversió a l'islam.

Durant el segle XIX, i especialment després del gran incendi del 1870, la ciutat es va convertir en el centre dels experiments modernitzadors de la incipient burgesia afrancesada otomana i per on penetraven les noves idees. Un centre del cosmopolitisme, com reflectia l'escriptor Herman Melville el 1856:

"Aquí un se sent internacional, és com la infausta Torre de Babel".

Notícies relacionades

Els microxips i les terres rares centren les friccions dels EUA i la Xina

Un divorci destructiu per a tots dos

Malgrat les expulsions de grecs i armenis al segle XX encara es conserva la seva cultura als liceus i fins i tot en diaris com el Jamanak, en armeni, el diari turc en actiu amb més antiguitat, o l'Apoyevmatini, escrit en grec, que actualment encara es maqueta amb estisores i pega. Entre els edificis art nouveau s'hi estenen esglésies llevantines, catolicoarmè- nies, ortodoxes gregues i caldees. Fins i tot la capella de Terra Santa, construïda per als espanyols i de la qual encara penja una placa rovellada amb l'escut i la llegenda Ambaixada d'Espanya.

Però Beyoglu també ha estat sempre un lloc per als perdedors: el rus Lev Trotski es va allotjar a l'Hotel Tokatliyan, aquí va morir el poeta polonès Adam Mickievicz i l'italià Giuseppe Garibaldi es va amagar a l'edifici de la Societá Operaia Italiana després de la seva derrota. Com bé afirma l'escriptor turc Enis Batur, Beyoglu sempre és i ha estat "una ciutat dins d'una altra ciutat".