Amb la tardor tornen a arribar les castanyes

Els incendis del 1755 i del 1989, que van destruir una gran part del casc històric de la ciutat de Lisboa, sembla que no han deixat gaires traumes en els lisboetes, que amb l'arribada de la tardor conviuen perfectament amb un nou element en el seu paisatge, el fum. La capital portuguesa sembla no conformar-se amb l'encant de la caiguda de les fulles i l'envolta de misteri i aroma, a través del fum que desprenen els nombrosos torradors de castanyes que envaeixen la ciutat d'octubre a març. És cert que de castanyes torrades en venen als carrers de molts països, però no són comparables. Hi ha moments en què places com la del Rossio no es veuen, el fum que desprenen els torradors, que se situen en cada punta, no permeten veure el centre de la plaça o les precioses vistes al castell de Sao Jorge. Donen un toc bucòlic a la ciutat. "Té el seu encant, a més és una pura temptació", diu Sofie, una estudiant francesa, que només hi troba un problema: "L'olor que deixa a la roba, però les castanyes són tan bones que compensa".

Els torradors aquí són a l'antiga usança. Un carret de ferro amb rodes, alguns per higiene comencen a ser d'acer inoxidable. Al centre un cercle en què es crema el carbó i a sobre s'hi posen les castanyes, amb sal. Un estri semblant a un embut metàl.lic, d'uns 50 centímetres d'alt, fa de xemeneia i intenta canalitzar el fum una mica cap amunt, "per evitar que abrasi la cara del venedor i del comprador", explica Irene, que segueix la tradició familiar i ven a la plaça del Rossio.

Els cucurutxos, amb els fulls de la guia de pàgines grogues. "Són els millors", diu Martín, que fa més de 30 anys que ven a la plaça del Co- mércio. "Aquest paper és més fort i als clients els agrada més", argumenta. No obstant, ara estan canviant per una qüestió d'higiene i algunes ja són de paper reciclat amb departament per a les cloves. "Però la gent en demana dels altres, els feia més gràcia, per això en tinc de tots dos", assegura.

La gran majoria de les desenes de castanyers que hi ha a Lisboa es dedica només a això. Martín treballa des de finals de setembre a principis de març i la resta de l'any es prepara per al pròxim. "S'ha d'adaptar el carret, perquè es mogui millor i sigui més confortable", explica An- tónio, que ven al Chiado. Una dotzena de castanyes costa dos euros i "un dia bo se'n poden vendre uns 15 quilos o més" i, "tot i que sense grans luxes, dóna per viure".

Notícies relacionades

Els microxips i les terres rares centren les friccions dels EUA i la Xina

Un divorci destructiu per a tots dos

El gust per torrar castanyes a la ciutat és recolzat per l'Ajuntament de Lisboa que l'11 de novembre, dia de sant Martí, celebra un Magosto a la plaça del Comércio. Es tracta d'una festa tradicional amb magnificència, en què la castanya i el foc són els protagonistes. El riu Tajo és testimoni de la torradora de castanyes més gran del món, amb capacitat per torrar- ne ne una tona d'una sola vegada.

Però el gust dels lisboetes pel fum va més enllà de les castanyes, ja que, quan aquestes s'acaben, comencen amb les sardines rostides. Els barris d'Alfama, Graça i Moureria, converteixen els seus carrers en rostidors i l'aroma inunda la ciutat. La veritat, és un encant.