La ‘no l’anomenin presidència’ de Pere Aragonès afronta aquests dies el primer gran repte de la seva gestió. De fet, i com tothom anticipava, es tracta d’‘el’ repte: la gestió de la pandèmia i, en concret, de la seva temuda segona onada. Aragonès, al capdavant del Govern, fa equilibris en una estreta franja, autodefinida per ell i el seu partit, per on transitar. Aquests límits es poden sintetitzar en els següents: no utilitzar mai cap atribut formal propi de la presidència per no enfurismar els socis i sobretot no donar la imatge de treure profit de la inhabilitació de Quim Torra; irradiar que, per bé o per malament, hi ha algú al capdavant i que aquest algú és ell. Exercir, per tant, de president; evitar que Catalunya derivi en una situació semblant a la de la Comunitat de Madrid i que es decreti l’estat d’alarma i, finalment, tot i que ja saben que no menys important, torejar amb la tensió matrimonial sempre de fons amb Junts per Catalunya.