El somieig català i les esquerdes de l'Estat

Elsa Artadi no ha tingut cap inconvenient en declarar (a ‘El País’ del passat 11 d’octubre) que ells, els independentistes, busquen les esquerdes «per fer més feble l’Estat». La localització de les seves fissures i la troballa dels seus aspectes més vulnerables són molt fàcils. Perquè el sistema està obert en canal d’una manera obscena. Tot convida a caure en el mal humor que porta a l’antipolítica, al rebuig de les convencions democràtiques, a l’aclamació dels «cirurgians de ferro», als discursos trumpistes i a l’embafament que ha entregat el poder a líders autoritaris a Hongria, Polònia o el Brasil. A renegar d’«aquesta» democràcia suposant que n’hi ha una altra de millor en un exercici entre revolucionari i adolescent de revisionisme històric.

Tot el sistema s’ha posat més en qüestió des de fa un any. Faltava que la crisi descarnada arribés fins al Poder Judicial. Ja hi ha arribat. Per la combinació, en dosis desiguals, de dues posicions irresponsables: la de l’oposició al no negociar la renovació de l’òrgan de govern dels jutges, i la resposta hiperbòlica dels grups parlamentaris que recolzen el Govern amb una proposició de llei que mira d’establir un remei pitjor que la malaltia que pretén combatre. Amb una crisi a Catalunya de dimensions històriques, que no ofereix aparences de remetre, fragilitzar el poder estatal que imparteix justícia és una temeritat imperdonable.

Disminuir el règim de majories parlamentàries reforçades previstes o suggerides per la Constitució per integrar el Poder Judicial diagnòstica una malaltia política molt greu: la impotència que el sistema sigui capaç d’extreure del seu propi funcionament l’energia per renovar-se. Implica, en altres termes, assumir que la maquinària constitucional està gripada, que els consensos i la transversalitat de la convivència no són possibles i que s’ha de legislar amb argúcies i filibusterismes. L’escenari ideal per a un secessionisme que clama contra la «politització» de jutges i tribunals espanyols des de ja fa anys. 

Bloqueig tossut del PP

La proposició de llei per modificar la llei orgànica del Poder Judicial –governamentalitzant-ne el Consell General– és una sobrereacció a un bloqueig tossut del PP que aporta les dosis d’irracionalitat pròpies de partits que actuen a la contra i han abandonat l’esperança de tornar al Govern. Les formacions d’Estat es comporten de manera comprensible i constructiva i els partits que governen no exacerben les limitacions de l’oposició. No es tracta del fàcil recurs de repartir culpes, sinó d’evitar el sectarisme que està creant tribus mediàtiques tan irreductibles com les polítiques.

És molt seriós el qüestionament de la monarquia parlamentària; és greu la generalitzada invasió dels poders executius sobre els legislatius mitjançant les normatives d’urgència; és deplorable el pèssim funcionament dels mecanismes de coordinació entre les diferents administracions públiques com s’està observant en la gestió de la pandèmia, resulta inquietant l’horitzó social i econòmic del nostre país advertit severament pel Fons Monetari Internacional, però que en aquesta tessitura es posi en qüestió també el Poder Judicial requereix adjectius encara més severs i reprovadors.

Notícies relacionades

García Ortiz es responsabilitza de la filtració del cas del nòvio d’Ayuso

El PSOE manté a l’abril el límit per renovar el CGPJ i el PP no fixa terminis

La crisi de Catalunya és la crisi del model territorial plasmat a la Constitució i implica una disrupció històrica en la mesura que el 1978, les principals forces catalanes van coprotagonitzar el pacte de la Transició. Les crisis que se superposen a la creada pel secessionisme català, lluny de diluir-lo com alguns suposen, l’alimenten i l’enforteixen. En aquest context, el «somieig» a què es va referir la sentència del Suprem i de la qual es compleix un any, traduïda en termes penals en delictes de sedició, malversació i desobediència, podria reformular-se i ressorgir. Ara els dirigents dels partits de la secessió a Catalunya estan lògicament ocupats per la gestió de la pandèmia i preocupats, com tots, per les conseqüències sobre l’economia. Però també s’han embrancat en un silenci observador. L’espectacle que estan oferint els partits d’Estat afavoreix la narrativa de la separació..

El risc

L’última hora a Madrid és que es podria intentar un acord. El PP plantejaria en una altra proposició de llei l’elecció directa pels jutges dels seus 12 vocals com al 1980 i com reclama l’ortodòxia europea.  Si entre els criteris del Govern i els dels populars no es crea una solució, el sistema corre risc d’implosió: el PP hauria forçat la situació més enllà de l’admissible i el Govern de Pedro Sánchez hauria portat Espanya a integrar-se en el grup de Visegrad, que acull les democràcies de molt segona divisió a la UE. Aplaudiments des de Waterloo.