Maite Arqué: "La mare era tan generosa que regalava l'obra"

Maite Arqué (Barcelona, 1955) és comissària de la mostra Teresa Bertran, com a casa, oberta al públic fins al 27 de maig vinent a la biblioteca Jaume Fuster (plaça de Lesseps, 20). Els olis, dibuixos, nines de roba i altres objectes de la seva mare estrenen un cicle d'exposicions sobre artistes de Gràcia.

-¿Com va sorgir la idea de muntar aquesta exposició?

 

-Se li va acudir al meu cosí Santi Pau, també comissari de la mostra. Va proposar una exposició amb el treball desconegut de la meva mare, la seva tia. La idea va entusiasmar el Districte i els responsables de la biblioteca municipal. La mostra fa emergir la cultura que està amagada.

-Llàstima que no la veiés en vida.

-Ens va deixar dos mesos abans, però ens consola pensar que almenys va disfrutar la presentació del seu llibre, Teresa Bertran o l'alegria de dibuixar, publicat fa dos anys. Aquella presentació era la millor festa que li podíem preparar, perquè va sentir l'afecte dels seus veïns.

 

-¿Com va començar la relació de la seva mare amb el món de l'art?

- Eren quatre germanes, i ella de ben petita apuntava maneres. La van matricular a l'escola d'Arts i Oficis, però hi va durar poc. Quan el seu pare es va assabentar que dibuixaven nus, li va buscar un professor particular, el mestre Ramon Borrell. Se n'anaven amb el cavallet a pintar pel parc Güell, la font de l'Atzavara, el parc d'Europa…

-La gent que pintava solia ser de bona família. ¿Era el seu cas?

 

-Bé, la seva família era del Camp de Tarragona, però no venia del món rural. El seu pare, el meu avi, era gerent d'una empresa d'estructures metal·lúrgiques. La meva àvia, mestressa de casa, venia d'una família de professors. Llavors es deia allò de 'gente bien de casa mal'.

-Era una enamorada de Gràcia.

 

-Sí. Va néixer al carrer de Terrassa, i es va quedar al barri, encara que va canviar diverses vegades de pis, sempre de lloguer. Aquí va conèixer el seu marit, als Lluïsos de Gràcia. Eren molt diferents, però tenien en comú que treballaven amb les mans, perquè ell era mestre dorador de llibres.

-L'obra de la seva mare és molt naïf. ¿Com era ella?

-La meva mare era molt viva, tenia molta imaginació. Era divertida, seductora i, sobretot, generosa. La major part de les seves pintures les regalava. No s'hi va dedicar mai de forma professional.

-¿El seu art té relleu?

- Va tenir cinc fills, i cap va seguir els seus passos. Mai ens va inculcar la pintura. Això sí, ens deixava experimentar. Ens tancàvem a l'habitació i ens passàvem hores i hores dibuixant, pintant, retallant...

-Com a comissària de l'exposició, ¿quina obra en destaca vostè?

-Potser l'últim dibuix. El dia abans de la seva mort, al llit, es preguntava coses sobre la mort, l'esperit... I tenia ganes de plasmar-les en un paper. El resultat, a llapis, mereix una bona anàlisi. Hi apareix una nena que arriba a una cosa així com una papallona, però en fase de crisàlide, amb cara de vella. Per sota, un braç l'aguanta per la cama perquè no s'escapi.

Notícies relacionades

«Sempre que puc me'n vaig de Gràcia durant les festes»

«Gràcia va veure néixer tots els personatges de 'Merlí'»

-Admet moltes lectures...

-Encara hi donem voltes. El seu treball mereix un altre llibre, per aprofundir en les arrels de la seva obra, amb una anàlisi artística. Amb el primer llibre, vam posar paraules on només hi havia imatges, per explicar la seva vida. I aprofito per demanar a futurs doctorands en Belles Arts que estudiïn la seva obra. Jo els ajudaré al màxim. Sóc doctora en didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona.