Ensenyo tai-txi per tornar el que em van donar

Cada setmana, de dimarts a divendres, a les 9.30 hores, Montserrat Minguell (Barcelona, 1952) comença la sessió de tai-txi al passeig de Sant Joan, entre Sant Antoni Maria Claret i Travessera de Gràcia. Una desena de persones imiten els seus moviments durant 15 minuts. Aquesta classe gratuïta genera una bombolla de silenci en aquest agitat passeig. Després, Minguell torna a casa a treballar de maquetadora de textos.

-¿Com es va introduir al tai-txi?-Als 43 anys em vaig adonar que el cap anava per una banda i el cos per una altra. Vaig aprendre a detectar les emocions que sento. Després vaig preguntar a una amiga si sabia on podia fer tai-txi, fins que un dia em vaig presentar en una associació de tai-txi taoista a la plaça de Joanic.

-És ben clar que li va agradar.-Sí. Jo hi anava cada dia a les nou del matí. A mesura que fèiem més classes la gent deixava de venir. I al final estàvem sols el professor, que era soci voluntari, i jo. A mi em sabia greu que vingués a classe només per mi. Em va dir que no li feia res. Ja llavors vaig pensar que algun dia jo seria monitora de tai-txi i tornaria el favor i el que m'ensenyaven.

-Fa cinc anys que ho fa aquí al carrer, al passeig de Sant Joan.-M'han ofert de fer-ho en un local tancat, però no m'interessa. Sempre comencem a les 9.30 hores. Faig un petó a tothom i faig la taula d'exercicis durant 15 minuts. Jo faig els moviments i ells m'imiten. Encara que també vigilo que no es facin mal, que no es lesionin. Jo practico el tai-txi taoista, que té 108 moviments. Amb ells meditem i també movem moltes parts de l'organisme, com per exemple els intestins, i descarreguem les lumbars.

-¿No se'ls ha acostat mai cap xinès per comentar-los alguna cosa?-De vegades s'aturen a mirar, com qualsevol altra persona que passa pel carrer. Però no m'han dit mai res. I això que bé que els deu sorprendre, com a mi em cridaria l'atenció veure un xinès o un japonès ballant flamenc (riu). Quan algú es para a mirar-nos o a fer-nos fotos, jo sempre el somric.

-¡Quin contrast que creen en un lloc tan cèntric com aquest passeig!-M'han dit que quan fem tai-txi irradiem pau. Ni els coloms no s'espanten, i els gossos s'acosten. Encara que també és veritat que la Lluïsa, la meva ajudant, sempre porta txutxes de gossos per a ells (riu).

-Expliqui'm algun moment especialment emotiu.-El dia que Carles Mora va deixar de venir. No faltava mai i de sobte no venia. Tenia gairebé 80 anys i vivia sol. Vaig anar als hospitals i als Mossos, fins que em van dir que havia mort. Molts dels meus alumnes són persones grans que viuen soles.

-¡Que dur! La mort.-¿Doncs sap que jo he ajudat diversos familiars a passar a l'altra banda? He fet de barquera. La mort és un procés natural. Jo tinc empatia amb les persones que estan a punt de morir. Procuro que estiguin contentes i tranquil·les. Desdramatitzo la mort. Quan jo mori vull que em cantin una sevillana.

Notícies relacionades

«Sempre que puc me'n vaig de Gràcia durant les festes»

«Gràcia va veure néixer tots els personatges de 'Merlí'»

- ...-Un cop, de jove, vaig intentar suïcidar-me i vaig tenir la sensació que jo era un tot. Vaig sentir molta pau i tranquil·litat. Si això és morir-se és fantàstic. Però com que em van salvar, vaig pensar que havia de viure bé, canviar la meva existència. Ara intento tenir consciència de tot. No s'ha de viure per inèrcia, sinó per consciència.

-¿Com s'aconsegueix?-A mi em va ajudar molt llegir El poder de l'ara, d'Eckhart Tolle. T'ensenya que passat i futur no existeixen. Només cal gestionar bé l'ara.