PERFIL

L'últim 'reality' de Josep Maria Mainat

Conegut i reconegut per crear projectes d'èxit, com el grup La Trinca i la productora Gestmusic, el productor s'ha vist ara en els titulars per un trist episodi que mai hauria volgut protagonitzar

zentauroepp30111142 barcelona   barcelones  19 06 2015     icult     entrevista 201011114724

zentauroepp30111142 barcelona barcelones 19 06 2015 icult entrevista 201011114724

3
Es llegeix en minuts
Inés Álvarez
Inés Álvarez

Periodista

Especialista en programes de televisió i sèries

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Episodis propis del més desenraonat culebró a part, Josep Maria Mainat és conegut i reconegut per ser una veritable celebritat a l’haver fundat un grup mític com La Trinca, que als anys 70 va obrir la carpeta del gènere gamberro/histriònic a la Nova Cançó, i per mostrar gran clarividència al món de la televisió.  A més és informàtic, director i escriptor.  

La seva trajectòria professional es va forjar en el seu Canet de Mar natal, on va veure la llum el 1946. Allà va formar, 23 anys després, el 1969, La Trinca, amb el seu amic des dels 13 anys, Toni Cruz (el morè i guapo) i Miguel Ángel Pascual (el de la barba). Al principi  interpretaven cançons de costellada que el franquisme va prohibir. Però, ja a Barcelona, van apujar el to i la seva paròdia va servir de crítica social i política, parapetada després de l’humor. Mainat estava molt lluny d’adquirir un compromís polític com el que el va portar el 2015 a figurar en les llistes de Junts pel Sí, després d’haver deixat enrere un socialisme independentista per decantar-se per ERC.

L’èxit del trio va transcendir les fronteres catalanes, i, ja en castellà, van reconquerir Llatinoamèrica, alhora que es guanyaven el respecte d’una intel·lectualitat que no li va fer fàstics a aquest estil populatxer que ha deixat un llegat de 42 elapés. I que, plasmat a la tele amb el programa No passa res! , els va fer guanyar un Ondas.  

Però el 1989, ja entrats en els 40 anys, el temor de resultar patètics amb les seves astracanades, de la mà que la Transició s’havia apaivagat i que el boom de les teles obria moltes oportunitats, els va portar a fundar la productora Gestmusic. Cinc anys després, Pascual venia les seves accions a Endemol, i aquesta empenta els va permetre produir programes d’èxit com Crónicas Marcianas i Operación Triunfo.

Va haver de veure com l’espai que presentava el seu cunyat, Xavier Sardà, acabava amb una etiqueta que a ell li fa mania. «Em fa fàstic el terme televisió porqueria», diu, perquè es refereix a la feina de moltes persones com a «una cosa putrefacta que només serveix per rebutjar-ho». El seu últim projecte ha sigut un ‘reality’, Traders, emès pel Canal Trader a Youtube –creat juntament amb el seu fill Pol– que en lloc de buscar virtuosos o donar refilets prepara futurs inversors.

Home profundament familiar, la seva millor inversió vital són els seus cinc fills: El Pol, de 45 anys, fruit de la seva relació amb la recentment morta actriu Rosa Maria Sardà, la Mar (19) i el Misha (16), adoptats a Rússia amb una altra dona i, entrat en la seixantena, els dos fills que va tenir amb la tristament famosa Angela Dobrowolski). La similitud física de la seva filla gran amb la de la guionista de l’episodi més funest de la seva discreta biografia va provocar en algun mitjà alguna confusió i l’única mostra de disgust del productor, que havia fet gala de la seva sorna made in La Trinca retuitejant mems sobre el cas. Com el d’uns de pagesos prenent la fresca, en clara al·lusió als mitjans concentrats davant de casa seva. 

En els últims temps, Mainat havia patit una gran metamorfosi. Lliure d’aquelles ulleres que amagaven els seus ulls caiguts i el contrast del seu cabell ros amb un saludable bronzejat li conferien una imatge de magnat californià molt allunyada del físic una mica british d’anys enrere que tan bé li va venir per donar vida a senyores desgarbades. Una cosa que, per cert, exasperava el seu fill Pol, que de petit no entenia que fos l’únic ‘trinco’ que es vestís de dona, causa de rebre mofes al col·le.

Notícies relacionades

En aquest procés propi d’El curiós cas de Benjamin Button té a veure amb la seva obsessió per l’eterna joventut. El 2013, parlant de ciència, l’únic sant a qui resa, deia: «El que a mi m’agradaria és que se solucionés el problema de l’envelliment, o almenys que es retardés». Un any abans havia confessat: «Amb 350 orgasmes, allargues la vida quatre anys». I a El convidat (TV-3) es vantava que podria arribar als 120 amb una dieta en la qual no falta la quinoa i els tractaments hormonals amb un doctor que visita a Bèlgica. 

Una longevitat que un càncer no va frenar, però que al juny es va poder truncar. En el seu compte apareix fixat un tuit amb la cançó de Billie Eilish No time to die (‘No és hora de morir’). En el guió del seu propi reality encara no tenia cabuda aquest episodi.