08 d’abr 2020

Anar al contingut

MEMÒRIES IRREVERENTS DE LA TRANSICIÓ

El Gran Wyoming i els 'bojos anys 70'

El presentador d''El Intermedio' repassa en un llibre els seus anys de joventut

Segons la seva opinió, des d'aleshores Espanya «s'ha escorat a la dreta de manera brutal»

Juan Fernández

El Gran Wyoming i els 'bojos anys 70'

XAUME OLLEROS

Un dia, a La Aurora –el bar del barri madrileny de Malasaña on el Gran Wyoming solia beure i cantar al costat del seu company Reverendo en els primers anys 80–, un home li va dir: «Per sobre de tot, tu seràs un bon testimoni». «En aquella època es parlava molt als bars perquè no hi havia mòbils i l’alcohol era barat, però aquell tio tenia raó. Com el treball mai m’ha alienat, m’he pogut dedicar a ser testimoni del que passava al meu voltant», reconeix el presentador d’‘El Intermedio’ (La Sexta).

Amb aquesta vocació de notari, tot i que amb un ànim molt més entremaliat, el Gran Wyoming ha aixecat acta del que va veure i va viure entre 1972 i 1982 a La furia y los colores (Planeta), el seu recent llibre de memòries. El va presentar aquest dimecres a Madrid en un acte que va tenir més esperit reivindicador que nostàlgic. «Avui és 20-N, però permetin-me que no guardi un minut de silenci. Tal dia com avui va morir Durruti, encara que ja ningú el recordi», va dir tot just començar.

Segons figura al seu DNI, José Miguel Monzón va néixer a Madrid el 1955, la qual cosa indica que va viure els seus primers vint anys sota la dictadura de Franco. No obstant, això no li impedeix afirmar categòric que li va tocar viure «els millors anys de la història de la Humanitat». «No només no hi havia guerres. A més, l’evolució social apuntava sempre cap a dalt, no com ara. La dona es va incorporar a la vida civil. Fins aleshores, l’opinió de la dona no comptava per a res. Jo he arribat a veure el talibà espanyol», recorda.

Ànsies de llibertat

En aquell ambient d’avanç i progrés, en la memòria del presentador conviuen els passatges de repressió més brutal amb les expressions més rabioses d’ànsia de llibertat. «A la universitat vivies amb normalitat que de tant en tant desaparegués un company delatat per un poli infiltrat. A mi, que portava el cabell per la cintura, la policia em va preguntar en un bar si era un home o una dona abans de clavar-me una pallissa», explica sobre els seus anys d’estudiant de Medicina.

No obstant, en la mirada que llança sobre aquells, els colors del títol del llibre prevalen sobre la fúria. «Quan vam poder, ens vam dedicar a fer un ús de la llibertat com si hagués de ser un bé perible», recorda.

El Gran Wyoming, al costat d’Ángeles Aguilera, editora de no ficció de Planeta, aquest dimecres. / XAUME OLLEROS

Tot i que el seu ecosistema estava carregat de política, al presentador mai li va temptar la militància. «Me’n vaig lliurar perquè als 17 anys vaig viatjar a Amsterdam. Vaig arribar amb les sabates castellanes que em va posar la meva mare i vaig provar les substàncies al·lucinògenes, i ja no vaig poder entrar de nou en sendera. Militar era molt fotut, jo estava en una altra dimensió», recorda.

La seva dimensió era el rock, estil musical i ‘leit motiv’ que professava amb la fe dels conversos en els anys previs a l’eclosió de la ‘movida’ madrilenya. «Als barris humils sentíem Rosendo i Burning, la gent bé no feia aquestes coses. Després, els fills de la classe mitjana van entrar en la música, però la ‘movida’ va començar sent alguna cosa molt d’avantguarda i reduït. A Alaska li van estirar tot a Las Ventas, tot i que l’any següent aquests mateixos es pentinaven com ella. Com a moviment social, la ‘movida’ sempre em va semblar ‘pseudopijilla’», analitza.

Àcrata

En aquells anys, ell militava en el grup de rock Paracelso. Un dels seus primers concerts fora de Madrid el van oferir a les festes de Bilbao, on va tenir experiències properes a l’epifania. «Veníem d’actuar en sales petites. De sobte, teníem davant 15.000 persones cantant allò de ‘Carrero Blanco voló y en el alero quedó’, i després feien cua a les barraques per jugar al ‘tret al fatxa’. No és que hi hagués més llibertat que ara, és que en aquell buit de poder, l’autoritat no tenia ous d’imposar-se», compara.

Declarar-se «àcrata» no impedeix al Gran Wyoming tenir un judici molt definit sobre l’evolució política que ha traçat el país en els últims 40 anys. «S’ha escorat a la dreta de manera brutal. Abans, per ser roig havies de ser marxista. Ara, amb no ser racista, ja t’ho diuen», afirma. Sobre l’emergència de Vox, el seu diagnòstic és igual de concloent. «No són paracaigudistes, eren al PP, però ara tenen més visibilitat. No els molesta que arribin immigrants, sinó que es legalitzin, perquè llavors no els poden esclavitzar. Volen convertir el sud d’Espanya en els nous camps de cotó de Geòrgia», afirma.