Un vici a les ones

No hi ha Nadal sense ¡Qué bello es vivir! a la tele. El de Philip Van Doren Stern és, sens dubte, el millor conte nadalenc mai portat a la pantalla. Sense menysprear els de Charles Dickens. 

    La memòria en blanc i negre té a l’altar el fotograma en què James Stewart abraça Donna Reed amb una criatura als braços. La pel·lícula de Frank Capra és la metàfora de la vida. El que hauria passat si... com a lliçó. Els bons boníssims i els dolents dolentíssims. Llàgrima garantida.

    Qualsevol de les pròximes sobretaules la dedicarem a delectar-nos un cop més amb aquest llegendari film del 1946. Que lluny i, no obstant, tan a prop en aquests temps de mems, de paròdies sobre l’actualitat. La màgia del que perdura de generació en generació. Contes i llegendes amb la cara d’un gran del cine, el senyor Stewart.

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

    La Cadena SER ens dóna ara una alegria al programar un ¡Qué bello es vivir! com a ràdio teatre. Els poliglots podran comprar el poder sonor de Tristán Ulloa davant l’original interpretant el bonàs George Barley. Un vici deixar-se conduir per José Sacristán mentre dóna pas a Aitana Sánchez-Gijón, a l’angelet Javier Cámara o a Josep Maria Pou en la pell i la veu del malvat Lionel Barrymore. Esplèndid experiment, com quan als de Ràdio Barcelona els va agafar per commemorar un aniversari de La Guerra dels Mons d’Orson Wells.

    S’ha de tornar a ¡Qué bello es vivir! especialment quan es té la sensació que viure és un desgast. Confiar que més aviat que tard s’obtindrà recompensa.     I si no creu en les receptes amb moralina, sempre es pot furgar en el disc dur o en els videoclubs, si és que encara en queda cap, a la recerca de pel·lícules rebentamigdiades.