El triomfador del poble

A David Bustamante (San Vicente de la Barquera, Cantàbria, 1982) se li van il·lumi-nar molt especialment els ulls dues vegades dimarts en la presentació de la seva biografia, El sueño se hizo realidad (Libros Cúpula). Una va ser al parlar de la seva filla Daniela, de 7 anys, de qui va presumir: «És clavadeta al seu pare». L'altra va tenir lloc quan va relatar una escena de la seva infància que, segons ell mateix va confessar més tard, el retrata: «Senyors, jo m'he criat en un poble. De petit anava a comprar el pa jo sol. ¡Sol! I quan la meva mare em cridava perquè tornés a casa, el crit passava de finestra en finestra al llarg del carrer, fins que una veïna em deia: 'David, la teva mare, que pugis'», va explicar emocionat.

Catorze anys després de ser sotmès al brutal llançament a la fama d'Operación Triunfo, el finalista de la primera edició del programa (any 2001) conserva intacta l'empremta afable pròpia del tècnic que arriba a casa per arreglar-te la rentadora i no se'n va sense cantar-te abans un parell de boleros, explicar-te quatre acudits i alegrar-te el dia. Pla, afectuós, espontani i directe, amb el mateix desvergonyiment natural que mostrava quan treballava de paleta amb el seu pare fa tres lustres, el càntabre és avui un ídol popular a qui l'èxit més aclaparador no li ha impedit seguir identificant-se amb les masses que l'adoren perquè, en el fons, entén que continua sent un d'ells.

Astut com la fam, Bustamante explota al màxim aquell perfil pròxim i sempre que pot el reivindica com un dels seus trets identitaris. «Jo no puc caminar cent metres seguits pel carrer. De seguida salta aquell paleta des de la bastida: '¡Bustamante, màquina!'. O aquella àvia m'agafa del braç i no em deixa anar fins que em mostra la meva foto a la seva cartera, al costat de la del nét. ¡Un petó per a aquelles àvies, quina salut que tenen, i com pessiguen les galtes!», explicava i cridava davant mig centenar de periodistes entregats als que tractava com a col·legues de colla.

Impossible enxampar-lo en una mentida o veure'l refusar pilotes a córner. Si s'havia de parlar de les nòvies de joventut, el debat el tancava resumint: «Tres o quatre, no més, però no em demaneu que m'estengui, que sóc un home casat i no vull tenir problemes a casa». Si tocava parlar de política, de seguida organitzava una tertúlia de bar: «Estic molt enfadat amb la corrupció. Ja va sent hora que hi hagi canvis. Me n'alegro que hi hagi opcions noves i gent jove, no viciada, davant d'aquells polítics que es fan consellers de les empreses a les quals ajuden i es dediquen a cobrar sous vitalicis», proclamava en to gairebé mitinguer.

L'autobiografia, escrita amb l'ajuda de la periodista Milagros Fernández, és un cant als seus orígens populars. Ple de fotos familiars, Bustamante explica a les seves pàgines com l'artista que portava a dintre era un volcà condemnat a explotar. Si no hagués tingut lloc a OT, hauria passat amb qualsevol altra excusa. Als 12 anys, en el bateig d'un cosí, es va atrevir a cantar per primera vegada davant d'una concurrència. Des d'aleshores sabia que el seu destí eren els escenaris, tot i que abans s'hauria de passar uns anys pastant ciment i col·locant totxos.

Notícies relacionades

El gran complex físic de Pedro Pascal: "M’horroritza veure’m així"

Subhasten un mitjó brut i usat de Michael Jackson: aquest ha estat el seu alt preu de venda

L'èxit li va arribar als 19 anys, una edat «molt dolenta», segons ell mateix reconeix. Però allà hi havia el seu instint de poble per deslliurar-lo de perdre el cap. «Hi ha artistes que s'envolten de persones que els freguen l'esquena i els diuen que són els més guapos. Jo vaig treure el meu pare de les obres tan bon punt vaig començar a guanyar diners amb la música i el portava d'acompanyant. Ara és el meu germà el que va amb mi. I ells sempre t'expliquen la veritat, i també et deixen anar algun calbot si fa falta», explica el cantant.

Vuit discos després de concedir la primera roda de premsa, casat des del 2006 amb l'actriu Paula Echevarría, a Bustamante li preguntaven dimarts què se n'ha perdut, pel camí, d'aquell noi ingenu que va cridar l'atenció en el primer OT per la seva senzillesa tant com pels seus dots per a la cançó. «Us asseguro que conservo la mateixa ingenuïtat, ¿és que no ho veieu?», va respondre sense parpellejar.