Josep Maria Pou: «Estic cansat que cada dia sigui un dia històric»

Sent la curiositat d¿un jove de 18 anys, però als seus 70 considera que ja té una edat per dir el que pensa. Part de les seves idees estan en sintonia amb les de Sòcrates, el personatge que encarna al Teatre Romea, en un muntatge de Mario Gas.

Pou viu en un estrany i electritzant bucle. Als matins esmorza amb les doloroses notícies sobre la Grècia de Tsipras i a la nit interpreta al Romea Sòcrates, el filòsof atenès que fa 2.400 anys va acceptar la condemna de beure cicuta per defensar la seva idea de democràcia. Tots dos tenen 70 anys. Tots dos consideren que no és temps de mitges tintes. I amb aquesta veu i aquesta mirada que travessen el formigó tan seves, gairebé declama al saló de casa seva atapeït de llibres:

-¡Quina satisfacció poder dir sobre l'escenari: «Avergonyiu-vos de no pensar en res més que a acumular riqueses, adquirir crèdits i honors i menysprear els tresors de la veritat i la saviesa»!

-Sòcrates diria el mateix si es despertés a Atenes aquest juliol. 

-Seria a la plaça Sintagma, s'asseuria en un banc i intentaria animar un grup de ciutadans, fossin o no fossin partidaris de Tsipras, a preguntar el perquè de tot. Era un corcó. I la seva condemna va ser un

judici polític. Se'l volien treure de sobre.

-Aquesta música també segueix sonant.

-De tot el que passa a Grècia, el que més em commou són les cues de jubilats a les portes del banc. Potser és la imatge que vol projectar la UE per collar més, però a mi em fa mal. La política de la UE d'aquests últims anys ens ha robat la democràcia a tots.

-El marge d'oposició és petit.

-No obstant, els nous moviments

-Syriza, Podem…- són el millor que ens està passant. No dic que ideològicament hi estigui al 100% d'acord, però porten renovació i esperança. També crec que Tsipras, per inexperiència, es va pensar que amb el poder que li atorgaven les urnes aniria a la Unió Europea i imposaria el seu criteri, fins i tot amb certa arrogància. Hauria d'haver jugat més a la política.

-I aquí,  ¿en quin moment estem?

-Jo vaig viure els últims anys del franquisme fent teatre militant a Madrid amb Adolfo Marsillach, encaixant xiulets i fins i tot bombes. També vaig viure aquella meravellosa Transició, amb Tierno Galván i el Madrid de la movida, que va ser una revolució cultural en tota regla. Però ara estic molt decebut.

 

-¿Des de quan exactament?

 

-Des de cert moment de l'Administració Zapatero -que no tenia la talla d'estadista necessària- en què es va arremolinar al seu voltant un núvol de voltors -que són els que ens governen ara- per espedaçar-lo. Vaig començar a sentir una espècie d'aversió a la classe política en general que segueix en mi. Estic convençut que hi ha molt bons polítics, però no estan en la política actual; s'han retirat als seus quarters d'hivern per prudència. Després de tot el que s'ha viscut, lamento coincidir en un moment històric de polítics molt mediocres. I parlo dels d'allà i dels d'aquí.

-¿Els d'allà i els d'aquí?

-Em sembla tan mediocre Rajoy com Mas. I el mal és que, sent mediocres, volen convertir-se en salvadors de la pàtria. Per interessos personals, fan polítiques insubstancials, amagant els problemes principals. Però segons què val més no dir-ho, perquè la gent s'ha posat molt agressiva...

-Se'l veu més desimbolt que mai.

-Deuen ser els 70 anys. Sempre havia dit que qui volgués saber a qui votava només ho havia de deduir de les meves opinions, però ara sento que s'han de dir certes coses. Jo lluitaria per canviar radicalment tota aquesta classe política. Les eleccions municipals i certes autonòmiques han demostrat que és possible. I sóc molt partidari de la política de pactes; que és mil vegades millor que les majories absolutes.

-S'acosten dues convocatòries.

-I espero poder veure més canvis. Estic cansat que a Catalunya cada frase sigui una frase històrica, cada gest sigui un gest històric, i cada dia, un dia històric. Vull viure dies normals i, de tant en tant, un dia realment històric.

-No l'emociona el procés.

-No tinc cap sentiment independentista ni tampoc antisobiranista. Simplement no és la meva guerra. Si el poble de Catalunya decideix que vol ser independent, fantàstic; però l'endemà de la declaració em llevaré i faré el mateix que estic fent ara en aquesta Catalunya que alguns veuen dependent i esclavitzada.

-La seva opinió ha rebut més d'un pal als fòrums d'internet.

 

-Sí. I moltes de les reaccions a les xarxes tenen molt d'intolerància. Jo he sigut un fanàtic de les noves tecnologies. Vaig ser dels primers que van tenir internet i vaig crear aviat la meva pròpia pàgina web, però vaig rebre tants correus insultants -de l'estil «¡Tu no ets un Pou, ets un Pozo, castellà de merda, vés-te'n a Madrid!»-,

que quan van arribar Facebook i Twitter  vaig dir «ni parlar-ne». No he tingut mai la temptació de donar-me'n d'alta ni he llegit cap tuit més enllà dels que reprodueixen els diaris. No vull deixar que entrin a la meva vida.

-Vinga, va, faci el seu primer i únic tuit aquí.

-¿Quants caràcters ha de tenir?

-140.

-«Jo sóc independent, respecteu-me».

-Lapidari.

-Sempre he estat molt compromès amb la meva societat, però vull que em respectin quan jo no hi vulgui participar. És la meva manera d'entendre la llibertat, per la qual esgarrapo. Jo vull ser independent de gairebé tots, i em molesta que tota aquesta gent s'hagi ficat a la meva vida i la condicioni, que no pugui parlar clarament perquè qui m'escolti es faci enemic meu.

-Sòcrates va morir per defensar la democràcia. ¿Per què ho faria vostè?

-Podent subornar els guardians i fugir, Sòcrates va assumir la pena. «Si em condemnen a mort sobre la base d'aquestes lleis que jo respecto i accepto, no me'n puc burlar». És la primera víctima de la democràcia i això el converteix en un heroi tràgic. Però a mi m'agrada molt viure. És més, em fastigueja saber que he de morir algun dia. Així que no em deixaria matar ni per la democràcia ni per la col·lectivitat. Això de pàtria o mort em tira cap enrere. Si de cas, moriria voluntàriament si pogués salvar la vida d'algú que estimés molt.

-¿Vostè ha estimat molt?

-He conegut el dolor extrem per l'amor extrem. Però això forma part de la biografia.

-La biografia d'un animal teatral.

-He entregat la vida al teatre, amb passió, però per primera vegada estic pensant a abaixar el ritme,  a llevar-me i tenir tot el dia per llegir o per passejar per la Barceloneta, que fa sis anys que no ho faig.

-¿L'edat un altre cop?

-El 7 m'ha canviat. Segueixo anant pel món com si en tingués 18, amb la mateixa curiositat per tot, de veritat. I si sóc actor és perquè sóc un nen gran a qui agrada jugar. Però durant molts anys no he dissociat l'ofici de la vida. I cada vegada més em dic: «Has de pensar més en tu i menys en els altres». Dono molt la tabarra a familiars i amics amb això de la jubilació.

-Ningú ho diria. Té una agenda bestial.

-Estic ficat en 50 coses, sí. Interpreto, dirigeixo, tradueixo, porto el Teatre Goya. M'atreveixo amb tot, excepte a donar classes.

-¿Falta de vanitat?

-Falta de vocació. No sento que hagi de passar el testimoni a les generacions següents o deixar un llegat. Si la gent jove que treballa amb mi té interès, en traurà lliurement algun aprenentatge. Encara que hi ha una cosa que sí que m'agrada transmetre: l'ofici.

-¿L'ofici?

-Per exemple, que no es pot arribar al teatre amb el temps just. Jo hi arribo dues hores abans, amb la premsa del dia, els llibres i la música. Necessito posar una barrera entre el món exterior i el del personatge. I aquesta barrera la trobo al camerino, una terra de ningú a la qual s'arriba després de deixar fora les angoixes i la pressa. I quan el regidor et diu que queden 30 minuts, ja estàs en un estat fantàstic, allunyat del món exterior.

-¿Sempre surt a escena amb pas ferm? ¿No li han tremolat mai les cames?

-Les papallones a l'estómac només les tinc les nits d'estrena, perquè t'estan examinant. Sé que al pati de butaques hi ha gent que s'asseu i diu: «¿A veure què ens farà Pou aquesta vegada?». Esperen que els ofereixi una cosa millor que el que els vaig oferir l'última vegada i temo no estar a l'altura. Ja ho veu, em fastigueja donar classes, que m'examinin...

Notícies relacionades

La connexió entre Shakira i Alejandro Sanz va en augment: «L’escenari cremava»

A la venda la mansió de luxe on va viure un exjugador del Barça a Gavà: espectacular i exclusiva

-Ja ho veig. Si gairebé tot és teatre, ¿per a què serveix el teatre?

-El teatre del món és teatre del dolent, se li veuen les tripes. El teatre de veritat és veritat pura.