Avis de l'OBC

Ni Maria Lluïsa Sánchez, arpista de 91 anys, ni Adrià Sardó, violinista de 98, ni Joan Poch, contrabaixista de 100 s'haurien imaginat mai que estarien tants anys lligats a l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), que primer va ser Orquestra Municipal i després Orquestra Ciutat de Barcelona (OCB). Van fer el primer concert amb l'orquestra el 30 de març de 1944 a les ordres d'Eduard Toldrà i, des que van deixar els seus faristols en escena després de 40 anys de servei, han seguit escoltant-la com a abonats. Ahir amb motiu del 70è aniversari de la formació aquest trio de músics degans van ser convidats a presenciar un assaig de la Simfonia número 8 de Mahler, també coneguda com a Simfonia dels Mil, que l'OBC interpretarà divendres, dissabte i diumenge a l'Auditori. A Pablo González, el director titular de l'orquestra, el va impressionar el bon aspecte de tots ells, història viva de l'OBC.

«Jo mai vaig dir que anava a treballar amb l'orquestra, perquè hi anava a disfrutar», va rememorar Maria Lluïsa Sánchez, que es va entretenir una estona parlant amb l'actual arpista, Magdalena Barrera. Tot i que tenen records de tota mena, directors que enyoren i altres que s'estimarien més no haver conegut, ahir aquests tres històrics de l'OBC van ser bastant diplomàtics a l'abordar la memòria de la formació. Van preferir recordar només els bons moments, especialment els primers 18 anys de l'orquestra a les ordres de Toldrà. «Va ser un mestre extraordinari i una gran persona», va dir Sardó, que a més de violinista va ser director d'altres formacions. «Et feia entendre la música. Cap altre, d'aquí o de fora, el va superar. La seva feina no ha estat prou reconeguda», va afegir Sánchez.

Notícies relacionades

La rutina d’exercicis de la Rosalía amb la qual s’atreveix fins i tot amb l’òpera: “Tots els espectacles exigeixen que estigui en plena forma”

La nova casa de Lamine Yamal, antiga llar de Piqué i Shakira, va baixar 3 milions de preu: aquest és el motiu

PLURIEMPLEATS / «En la nostra època els músics no tenien el reconeixement d'avui», va admetre Poch. I l'escàs sou, va recordar, no donava per a gaire. Així que molts el completaven fent doblet. Sortien, per exemple, del concert al Palau de la Música i se n'anaven a tocar amb l'orquestra del Liceu. Alguns fins i tot aprofitaven després per tocar amb orquestres de ball. «La gent abans s'havia d'espavilar», va dir Poch. I també es van espavilar internament. Ells van viure la primera vaga de la història de l'OBC que va donar origen a la creació de la comissió de músics.

Sánchez, Sardó i Poch, memòria viva dels orígens de l'OBC, coincideixen als concerts matinals del diumenge. Ella és l'única que es mulla a l'hora d'opinar com a abonada: «Trobo a faltar més varietat en la programació i més obres de Brahms, que són magnífiques».