Alcàsser, la nit en què la TV va tocar fons

A qui ho vulgui saber, els cambrers del bar Musical li expliquen amb la millor disposició que al teatre de la rebotiga assaja i es presenta la banda simfònica del poble, i que les fotos penjades a l'entrada són dels músics que l'han presidit des que va ser creada, fa 140 anys; que cada mes tenen lloc dos concerts, i que és estrany que el local no s'ompli. Però no semblen tan disposats, i fins i tot es mostren quasi molestos, quan es tracta de parlar del programa queNieves Herrerova transmetre des d'aquest mateix recinte fa20 anys, el 27 de gener del 1993, dia en què els cossos de les nenes Miriam García, Desirée Hernández i Antonia Gómez van ser trobats enterrats, amb signes de tortura, després de més de dos mesos d'haver denunciat la seva desaparició.Alcàsserés així: tot són somriures i bona voluntat fins que surt a col·lació el seu passat fosc.

«No tenim gens de ganes de parlar d'això», diu José Pascual, el psicòleg del poble valencià, que llavors va atendre les destrossades famílies, encara a la seva plaça. Els periodistes que s'han desplaçat amb motiu dels 20 anys de la tragèdia no sols no han estat rebuts amb confeti i un clam de benvinguda, que ja s'ho imaginaven, sinó que han recollit el fruit del que va sembrar llavors Herrero i tots els periodistes que van sucumbir al descontrol i es van deixar emportar per la bogeria; així va ser per al primer aniversari, després per als 5 i els 10 anys. Més enllà de la fama negra que van recollir per a Alcàsser el fugatAntonio Anglési el seu còmplice, Miquel Ricart, els 7.000 veïns del poble són conscients del que la demència periodística els va deixar com a llegat: l'etiqueta de bressol de lateleporqueria.

TEMPESTA PERFECTA / En un plató muntat a corre-cuita en el que després seria el Teatre Musical, Herrero va sortir en directe per a Espanya poques hores després de la troballa dels cadàvers, amb familiars de les víctimes entre els convidats, i va consumar el que l'opinió pública va rebutjar permorbósi els experts van condemnar com a lamentable frivolització del drama. «Bona nit a tothom -va començar Herrero-. 'De tú a tú' no serà avui un programa normal». No ho va ser, i encara que el deplorable honor d'haver creuat els límits de la decència va quedar per als annals en mans d'Antena 3, també van perdre notablement els papersPepe Navarro, a 'Esta noche cruzamos el Misisipi', de Telecinco, i el Canal 9 valencià, que durant la celebració del judici va emetre un programa diari de dues hores en què gairebé va establir un tribunal paral·lel.

«Al meu parer es va produir una tempesta perfecta», diu el periodista Vicenç Villatoro. «S'hi va ajuntar un cas extraordinari, un gènere televisiu que necessitava fer un salt i uns protagonistes que es van prestar a participar en el circ». L'home que millor va simbolitzar l'aportació de les famílies al pandemònium televisiu va ser el pare de Miriam, Fernando García, condemnat el 2009 a pagar una quantiosa multa per injuriar la Guàrdia Civil per televisió.

EL GRAN FEMER / ¿La teleporqueria va néixer aquella nit, a Alcàsser? Villatoro, autor de les 'Consideracions periodístiques al voltant del tractament televisiu del judici d'Alcàsser' publicades el 1997 pel Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), diu que no; no exactament. «Ja hi havia en marxa un procés de confusió periodística que havia començat, més que a la televisió, a la ràdio, i que a Alcàsser va tocar fons. El que va passar allà no assenyala el naixement de la teleporqueria, però sí el límit amb què es va topar el procés, un sostre, per dir-ho així. Aquest va ser el gran efecte d'Alcàsser. Per això no s'ha tornat a produir un tractament així en televisió. No dic que després s'hagi arribat a un lloc fantàstic, però no s'ha tornat a actuar així».

La imatge del periodista carronyaire és la que van interioritzar després els veïns del poble, i la que recuperen cada vegada que algú amb una llibreta, una gravadora o una càmera es deixa caure per allà. «No vull saber res del tema aquest; ja n'hi ha prou de remoure la merda», diu l'encarregat del cementiri, on un monument d'improbable valor estètic recorda lesnenes mortes. «Això ja està oblidat, i si ho pregunta als veïns, el més probable és que els molesti», diu el sacerdot. «Ja n'hi ha prou de parlar d'aquest assumpte», diu un client del bar Musical. La pràctica habitual d'algunes fonts que després de parlar i subministrar informació recorren al 'jo no he dit res, jo no sóc aquí, vostè i jo no hem parlat' és gairebé la norma entre els que es decideixen a parlar només que sigui una mica, i no tant per protegir la identitat com perquè està mal vist parlar amb periodistes. L'alcaldessa no fa declaracions sobre el crim. El poble, l'únic que vol, és deixar-lo enrere.

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

LLEGAT DE NIEVES / «L'únic que fan els periodistes al venir aquí és tornar a obrir unes ferides que ja han cicatritzat», diu el psicòleg. «Han passat 20 anys i la situació s'ha normalitzat, però cada vegada que hi ha un aniversari i vénen vostès passa el mateix». Tal com ho entenen aquí, hi va haver un dany que Anglés i Ricart van infligir a les tres nenes, i per extensió a les seves famílies, i un altre que els mitjans de comunicació, Nieves Herrero, Pepe Navarro, laporqueria televisiva, van infligir a tot el poble. «Que en un canal de televisió es parli de si la nena tenia la regla o si li van cremar els mugrons: tot això és el que va fer més mal».

Victoria Camps era en aquell moment senadora del PSC i presidia la comissió d'estudis de continguts televisius que el PP havia posat en marxa davant l'alarma suscitada pel descontrol d'algunes cadenes. «Va tenir molta importància el tema d'Alcàsser -recorda-, perquè havia estat molt criticat i la comissió havia de tenir en compte l'opinió pública. Va ser un tractament impropi d'un tema molt delicat». La proposta estrella de la comissió va ser la creació d'un consell audiovisual espanyol que encara és hora que s'hagi de crear. Vint anys després, els continguts carronyaires formen part del panorama televisiu diari, i encara que Nieves Herrero va acabar admetent, després de defensar-se amb ungles i dents («no vaig utilitzar mai el morbo», va declarar al seu dia), que aquella nit va actuar malament, alguna cosa va deixar rere seu que podria ser qualificada de llegat. A Alcàsser ho saben.