Restaurant Roig Robí: una casa que ofereix seguretat (i un relaxant jardí)

Joan Crosas Navarro, el tercer dels fills de la Mercè, forma part d’aquesta història des del començament («el menú l’escrivia jo a mà») i ha sigut cuiner i n’és el propietari, amb un peu a la cuina i un altre a la sala. Perquè la clientela, la clientela de sempre, vol veure el Joan i que els saludi i els atengui i escoltar recomanacions.

Avui, darrere meu, el president d’un celler; davant, la vídua d’un editor i, en el reservat, un cèlebre gambista. Sense desmerèixer el mestre i l’instrument, prefereixo els bigotis de la gamba.

El Roig Robí és un restaurant caixa forta: ofereix confiança, discreció i bons dividends en forma de menjar. No fan soroll, no criden l’atenció, el 2027 arribaran als 45 anys amb gratitud.

El Joan no es queixa, però jo pregunto si se senten oblidats. Sap que la moda és efímera i que ells estan per la permanència.

La terrassa interior és un alleujament, un jardí reclamat pels coneixedors d’espais atractius.

Tàpies en va ser client gràcies al galerista Carles Taché i, a les parets, set peces seves, obra gràfica tan representativa del Roig Robí com el gelat de coco amb taronja amarga, en l’oferta des del primer dia.

Per circumstàncies que no venen al cas, hi he menjat dues vegades en un mes. La primera, els pèsols ofegats amb ceba i botifarra negra, l’elegància de l’aspecte rústic i fiable; múrgoles a la crema, un clàssic afrancesat que ha tornat, o que mai se’n va anar; déntol (massa fet) al forn amb patates i ceba i xai a baixa temperatura i albergínies i pastís Massini. I el vi negre, Lasensal 2023, garnatxa tinta i syrah del Montsant.

En el segon acte, he repetit el Massini perquè diria que aquest és l’únic restaurant de la ciutat que el té com a postres: pa de pessic, nata, tòfona i crema cremada, comuna en el repertori de les pastisseries barcelonines i aliè a la postreria restaurantil. «Fa cinc o sis anys que les fem. Són unes postres molt barcelonines. Els estrangers pregunten què és». En honor del tenor Angelo Masini, mereix un article a part.

El començament és el mateix els dos migdies, unes patates xips gruixudes i casolanes, varietat agra, que parlen de les intencions: volem-complaure.

El Joan basa l’estabilitat en: «Fem els plats al moment», «els plats amb pocs ingredients tenen èxit», «sempre hem sigut honrats amb el producte».

Estovalles ben planxades, tovalló, olives, bastonet d’anxova, croqueta de pernil i pollastre, bunyol de bacallà, un altre pilar de la casa, com el capipota amb samfaina i l’arròs d’espardenyes amb carxofes.

Tàrtar de llobarro i gamba amb freses de truita, suavitats per no espantar qui vulgui endinsar-se en crueses.

Demano cullera per a l’estofat de patates, sípia i pèsol, un Tàpies al plat, si Tàpies hagués pintat l’alegria. Disfruto de la tendresa de la sípia i del bon punt de la patata: «Acabat de fer a l’olla exprés», és la resposta. ¿A l’olla exprés? «Sí, dues racions, una per a aquella taula i aquesta». Doncs bé per l’olla i l’exprés.

Trio per acabar una preparació que és possible que ja no tinguin, però que mereix menció, gaudi i que retorni: farcell de perdiu amb col. Nom tradicional per a una presentació diferent. Els elements esperables hi són, però d’una altra manera.

La col no és continent, sinó contingut. El farcell és una bossa de pasta fil·lo, enfornada i cruixent, res de farcellet, sinó un bon farcell. A dins, a cobert, la perdiu esgrunada, el puré de patata, la papada i la botifarra. Un platàs.

Notícies relacionades

Els millors plats de bacallà de Barcelona es cuinen en aquests restaurants

Ají uneix el Perú, el Japó i Catalunya a la seva nova carta (i altres notícies gastro)

La tranquil·litat, el canvi lent, la durabilitat, la cura del client: millor invertir aquí que en un banc.

Roig Robí no necessita cartells ni anuncis tremendistes a la ràdio per donar protecció i seguretat.