La taverna fina assalta el palau

A Restaurant: la a no es refereix a Alain (Guiard), el xef assessor, perquè el restaurant a és La Mundana i perquè potser algun dia hi haurà un establiment amb la inicial del seu nom, sinó que indica «tornar a començar, anar al principi». Ho diu Alain mentre assenyala els nens que juguen a la plaça de Sant Felip Neri i que veig des de la finestra de la millor taula, una mica separada de la resta i que permet la intimitat i disfrutar d’un espai que encara pertany a la Barcelona íntima.

És desembre i els turistes escassegen i només hi juguen els nens abans o després de dinar. La plaça és el seu pati d’esbarjo. La plaça és un escenari de pau perquè un dia ho va ser de guerra.

Em fa la impressió que el Neri és un hotel assenyalat al plànol dels estrangers, però que a molts barcelonins els resulta difícil situar al mapa. Així doncs, dos llocs per (re)descobrir: l’Hotel Neri i l’A Restaurant, que va tenir altres vides, altres noms i altres cuiners. El vaig visitar quan manava Benizo Iranzo –cap d’En Boca, a Parets del Vallès– i enrotllava aquell caneló amb pell de gamba i cos d’arròs.

¿Quina diferència hi ha entre l’Alain de La Mundana i el de l’A? Poques, només que l’entorn del palauet dona als plats una altra rellevància. No s’ha de ser psicòleg per comprendre que l’ambient influeix en la percepció i que l’escenari engalana amb els cosmètics de l’alta cuina un plat tan bonic com bo, que ja havia menjat al restaurant del carrer de Vallespir: el carpaccio de gambes amb llima, emplatat aquí d’una forma més vistosa.

El ravioli de Parmentier, ceps i trufa amb cansalada ibèrica, gelée de pernil i crosne (tubercle) està bo bo i podria vestir un menú degustació d’un restaurant aristocràtic, però ¿harmonitzaria en l’ambient sorollós de La Mundana? «Sens dubte. El mateix concepte en un lloc més bonic». I el preu, al voltant dels 30 euros, factura acceptable donada l’altura dels plats i del lloc (sense vins; atenció: les carteres se suïciden, en general, en els apartats vinícoles).

Trobo a la sala Rubén González Mallat, imprescindible en les obertures d’Alain. Bec tres negres a copes (d’una oferta de ¡14!) i són el primer i l’últim els que m’atrauen: Cepas Viejas 2014 de Murviedro i Martúe 2013. Tres entrades magnífiques: la fougasse amb herbes provençals, el bunyol de bacallà amb gingebre i maionesa picant i el taco de patata (gran idea) amb bou de mar i caviar de Kalix.

Notícies relacionades

Plata Bistró: que no s'avorreixi ningú

Jordi Vilà obre un restaurant en un hotel de luxe de la Costa Brava

Al tàrtar de tonyina amb cruixent d’algues li sobra la gelée de mel, i a l’arròs amb colomí (l’au, perfecta), algunes tones de potència. Ja he escrit sobre el carpaccio de gambes i els raviolis de patates i ceps i només queda mencionar un altre gran plat noble: ous (de gallina i salmó), anguila fumada, Parmentier i espuma de carbonara. Per postres, créme brû­lée amb caramel salat. Apareix en aquest final el mig gavatxo (pare francès, mare catalana), que va fer el seu primer stage amb Guy Savoy a París perquè el seu progenitor, amb gran atreviment, li va telefonar sense conèixer-lo.

El principal desacord és amb el tovalló de paper, inapropiat per al Neri, per a l’A i per a Alain. Després d’un banquet, la satisfacció de netejar-se els morros amb un llençol de lli.