La Catalana de l’Any, Montserrat Fontané, vista pel seu fill Josep Roca: «Valenta, generosa, hospitalària»

És una dona valenta, generosa, hospitalària. Una cuinera amb àngel, amb caràcter i emprenedora. La seva vida és a foc lent, entre cassoles fins als 85 anys quan el fèmur va dir prou.

Va néixer a Can Batista, als afores de Sant Martí de Llémena, municipi entre la comarca del Gironès i la Garrotxa.

La seva infància va deambular entre ombres de castanyers, alzines i la fressa de la riera Llémena.

Una infància dura, trista, soferta

El so de l’enclusa i del martell era anhelat en la seva infància.

Era l’avís sonor de la presència del pare, que tornava del bosc, on vivia amagat en temps de guerra i fam, susceptible de ser perseguit pel sometent. La mare va ser llevadora a la comarca i durant la lactància no va tenir prou aliment per a les seves dues filles bessones. Ella, la més forta de les dues va ser enviada a una dida. Sense llet materna i amb una dida malèvola i garrepa, la seva vida començar famèlica. Va tenir una infància dura, trista, soferta.

Va quedar òrfena de pare massa aviat.

No hi ha records de cuina alegre en els seus primers anys.

El pa negre racionat, la recol·lecció d’ herbes i fruits de bosc i la llet de la vaca ‘ Maduixa’ van ser el suport a què es va agafar per créixer.

Cada matí, cafè amb llet i llardó

Durant la infància, acompanyava la mare a les masies limítrofes on se celebrava la matança del porc. Sempre era a casa dels altres. Es va especialitzar a moure la sang del porc amb la mà, quan el ganivet feia al seu efecte dramàtic en la jugular porcina. Cada matança era una festa. El llardó era i encara hi és protagonista. Cada matí esmorza cafè amb llet i delit porcí.. Probablement és el bocí del benestar. D ’una infància dura a una venerable edat daurada amb aquest caprici matiner. Avui pot gaudir des de la melancolia i també des d’una superació de la seva agra infància.

Ja d’adolescent , va aprendre a servir en caps de setmana entre Sant Gregori i Girona, i va guanyar experiència professional a les Termes Victòria de Caldes de Montbui. Allà, fregant el terra fins a ferir-se els genolls, i servint els jugadors del F. C. Barcelona, d’aquesta davantera cantada per Serrat: César, Basora, Kubala, Moreno i Manchón. No és casualitat que una de les seves cançons predilectes sigui encara, ‘Teníem quinze anys’. Potser mimetitzant aquella època en què s’ iniciava un gir positiu en la seva vida amb el festeig del dandi Josep Roca de Can Reixach del seu mateix poble.

Va obrir el Bar Restaurant Roca el 1967 amb el seu marit

Va tornar a falda de la seva mestra a la cuina, la seva germana María. A Can Lloret, va aprendre a cuinar, a fregir els calamars a la romana, i a comprendre que tenia un talent per cuinar. Sis anys després, el 1967, es va atrevir i va fundar amb el seu marit Josep el bar Restaurante Roca, ubicat a la carretera de Taialà. Eren els anys 60. El barri de Germans Sàbat creixia gràcies a l’esforç d’una generació emigrant, amb limitada organització i molta necessitat. Van arribar del sud, abandonant llaços familiars sobresortint de l’afecció a la seva terra estimada. Van intentar progressar i van aconseguir quallar les seves esperances de futur millor. Ells van ser el suport de la seva aposta en un barri obrer marginal. Montserrat va poder viatjar l’any passat a Jerez per rebre un premi d’Excel·lència, de la Bodega Maestro Sierra. Allà, va poder treure del cor unes paraules guardades. Va agafar el micro, acompanyada de la seva neta Maria i la nora Encarna, i va dir als assistents a l’entrega de premis: «Vam obrir el restaurant. Sense diners. Els vam demanar prestats. ¡I els primers clients van ser els andalusos! Per això, jo havia de venir aquí, per dir: ¡Gràcies, Andalusia!»

Els primers 12 anys del restaurant van ser ininterromputs, sense vacances. El bar restaurant Roca era, en aquella època, una casa joiosa i suculenta. Els guisats de cuina catalana apresos de la seva germana María s’entrellaçaven amb els costums andalusos. Els ronyons al Jerez, els calamars a la romana, la sarsuela, les botifarres elaborades a casa, els peus de porc amb naps o els canelons eren plats imbatibles amb què edificar una proposta honesta, senzilla, saborosa. Va consolidar una cuina catalana i popular.

Va cuinar el futur dels seus fills

Quan els fills vam voler incorporar un menú més car a Can Roca per a la gent que venia de fora expressament, ens va dir: «¡Quina culpa tenen els meus clients de sempre del vostre èxit!».

Va cuinar el futur dels seus fills. Va bressar el seu talent des de nens, marcant valors d’honestedat, responsabilitat i sacrifici des de l’inici.

Quan nosaltres vam obrir el nostre restaurant va ser ella qui ens va animar i ens va acompanyar en la bogeria a contracorrent de raons i rutes turístiques.

La solidaritat

Vam obrirEl Celler el 1986. La Montse va continuar cuinant porta a porta amb el Joan. Dues cuines que se sabien no excloents i necessàries, com ho és la dependència d’una mare amb els seus fills. Així, la tradició i la innovació es van abraçar en un projecte familiar. Paret amb paret. Tot flueix, res es perd, tot es transforma. Reciclatge, reutilització, recuperació, sostenibilitat, eren intrínsecs a la seva manera de fer. Sabíem que hi havia persones que entraven per la porta del bar i pagaven. D’altres, la majoria dones, entraven per la porta de la cuina, i sortien amb bosses de menjar. Avui sabem que això era i és solidaritat.

Notícies relacionades

Can Roca: el km 0 dels germans Roca

La (imprescindible) recepta de calamars a la romana de la mare dels Roca

Ella manté la lucidesa, la força i el lideratge. És un ascendent imprescindible. Va cultivar valors i va generar curiositat en nosaltres per pensar en gran sense sortir de la seva falda.

Sempre explica que una de les seves màximes felicitats no va ser quan el restaurant va començar a guanyar estrelles o posicions en els rànquings, sinó quan, al cap de dos anys, El Celler de Can Roca es va omplir per primera vegada. Va ser un gran dia. Va comprendre que era l’inici d’una nova etapa. Es va iniciar un trajecte nou, ja amb els tres fills al capdavant. Aquest tronc amb tres branques, iniciava un viatge d’inconformisme i excel·lència imparable. El Celler de Can Rocava arribar al cim de roca més alt, però sempre va retenir l'eufòria consolidant l'aferrament a l'arrel, a la memòria antiga d'un origen entre obagues, a Can Batista, que serveix ara de llavor per tornar a creure que la gastronomia és una bella història.