La tapa com a engany, per Pau Arenós

Les petites racions formen part de la gastronomia japonesa tradicional, sense oblidar els ‘mezze’ de l’Orient Mitjà ni els ‘cicchetti’ de Venècia.

Experts en tapes majestuoses i en tapes sarnoses, amb amanides pansides i amansides patates braves, s’imposa un model que, massa vegades, és trampós.

Al restaurant diuen:

–Hem pensat la carta per compartir.

S’estén aquesta modalitat, que passa per divertida i relaxada. ¿Quantes vegades has sentit la frase?

Fuig: hi ets a temps.

Problema número u: si vas sol, llepes per la limitació de les opcions. El cas més escandalós que conec és el del Barr, que ocupa, a Copenhaguen, l’espai del Noma. De quatre segons, tres són per col·lectivitzar. Els solitaris no són ben rebuts.

Problema número dos: no és tapa, és plat. He pagat recentment 15 euros per ¡un espàrrec!, que els meus veïns de barra es van repartir: preciosista, cobert amb pil-pil, amb probable baralla per qui s’emportava el tercer tros.

Al ser (suposades) tapes, no demanes dos platillos per cap (més postres), sinó tres o quatre (més postres) per comensal, i el compte comença a naufragar. O és plat o és tapa.

Ah, i la desagradable sensació d’haver tastat de tot i no haver gaudit de res.

La cuina d’autor té en les tapes l’excusa per a la racioneta a preu alt.

Recordo un acabat de coronar amb una estrella (llavors encara no en tenia) que, a l’avisar que no volia atipar-me en excés, em va dir sense despentinar-se.

–No t’ho mengis tot.

Notícies relacionades

Les tapes i els arrossos amb més trajectòria de Barcelona: quatre idees per començar a pensar en les trobades nadalenques

¿Per què mig Espanya està posant vinagre a la paella per fer ous ferrats?

¿Suggeriment d’invitació? De cap manera. Una bonica factura.

Poc després, va contractar una agència de comunicació per convidar periodistes.