La segona pell de Flick

Res comparable, però, al que ha passat des de la caiguda a Montilivi contra el Girona el 16 de febrer i per idèntic resultat: 2-1. A partir de llavors, el Barça ha traçat una trajectòria perfecta a la Lliga (10 jornades, 10 triomfs, 30 punts de 30 de possibles) que l’ha fet imparable per a la resta dels seus sorpresos rivals. Veien impotents la fuga d’un equip que en aquest camí ha tingut, a més, la capacitat per teixir una segona i exitosa pell. A l’inici amb Lamine Yamal. Ara, sense la jove estrella.

És igual. Flick ha anat reformulant el seu Barcelona de tal manera que ha mutat d’aquell equip aventurer i romàntic, capaç de viure al caire de l’abisme en cada acció defensiva, a un grup sòlid i coherent que supera incòmodes pedres com Getafe i Osasuna, molestos rivals i aspres camps que se li enquistaven abans.

Impactes emocionals

En aquest trànsit, el tècnic ha hagut de gestionar impactes esportius i emocionals devastadors com l’eliminació de la Copa del Rei, on la remuntada (el 3-0 del Camp Nou no va arribar al 4-0 de l’Atlètic al Metropolitano) es va quedar a la vora. Igual li va passar, i davant el mateix rival, a la Champions, caient en els quarts després de jugar el 35% de l’eliminatòria amb un jugador menys per les expulsions de Pau Cubarsí i Eric Garcia.

Però Flick ha sabut dotar d’una mentalitat extremadament competitiva la seva plantilla, amb el tacte necessari per no anar perdent cap jugador en el camí. Ha anat trobant solucions a problemes –va matisar la seva línia defensiva sense importar-li jugar amb tres centrals (Eric, Pau i Gerard Martín) a El Sadar, va ajustar el circuit del centre del camp amb l’entrada de Gavi– que eren greus com la pèrdua de punteria en moments decisius.

I en el camí es va refugiar en la solidesa de Joan Garcia, un porter de parades decisives (va sostenir el Barça a Pamplona després d’una hora plomissa de joc) que dona punts. Molts punts. En els tres últims partits, Lamine només ha pogut jugar 45 minuts. La primera meitat contra el Celta. Després, el Barça ha patit la lògica orfandat que provoca l’absència del seu líder en atac, però s’ha enfortit de tal manera que amb prou feines ha rebut un gol en 270 minuts, el de Raúl García de Haro aquest dissabte.

És una pell potser no tan bonica ni enlluernadora, però sí molt més consistent, al punt que el Celta només va poder realitzar sis rematades (tres a porta), el Getafe tot just quatre (cap a la porteria blaugrana) i l’Osasuna, amb nou xuts (quatre entre els tres pals i el gol navarrès), pot presumir de ser el que més l’ha intimidat.

Notícies relacionades

El Barça guanya el Gran Canària i perd Clyburn

La Vuelta s’obre a Galícia amb esprint i triomf suís

El Barça governa amb aplom a Espanya, frustrant un desorientat Madrid, que no sap què fer amb el seu projecte esportiu. No li va servir Xabi Alonso, a qui Flick també va derrotar a la Supercopa d’Espanya, ni tampoc li val Álvaro Arbeloa, amb una estoica figura que s’ha difuminat davant la velocitat dels blaugranes en aquesta Lliga, que va a camí de rècord. No només perquè atalaia el registre dels 100 punts –en té 88 i en queden 12 en joc–, sinó perquè demostra la seva hegemonia domèstica.

Flick va com un tro. Dos anys, dues Lligues, fita que el Madrid no aconsegueix des de fa gairebé dues dècades, exactament des de les temporades 2006-07 i 2007-08. Al Barça, ho han fet en aquell període Guardiola, Luis Enrique i Valverde. Flick serà el pròxim.