Cap dona dirigeix un equip masculí dels grans esports a Espanya

En l’actualitat, en les màximes categories masculines del bàsquet, el futbol sala, el voleibol, el waterpolo, l’handbol i l’hoquei, no figura cap dona ocupant el càrrec de primera entrenadora. No es tracta d’un buit aïllat ni d’una anomalia en un campionat concret, sinó d’un patró que es repeteix en sis dels principals aparadors de l’esport estatal.

El que crida l’atenció no és només l’absència, sinó el seu abast. Sis esports, sis primeres categories masculines i la mateixa casella en blanc. Les lligues i federacions exhibeixen estructura, calendari, clubs, resultats i noms propis, però no mostren, almenys ara per ara, cap dona com a màxima responsable tècnica d’aquests equips. És veritat que la igualtat ha guanyat terreny en llicències, visibilitat i desenvolupament de l’esport femení, però l’últim esglaó de comandament en l’elit masculina continua sent, segons la fotografia oficial, un espai vedat per a les entrenadores.

Aquesta frontera, en canvi, comença a esquerdar-se quan es mira cap a les màximes categories femenines. També allà les dones al capdavant de les banquetes continuen sent minoria, però almenys ja hi ha exemples visibles i consolidats. A la Lliga F, màxima categoria del futbol femení espanyol, la mateixa competició va destacar a l’inici de la temporada 2025-26 la presència de quatre dones a les banquetes de Primera. Amb el pas de les jornades, però, la xifra s’ha reduït i, a hores d’ara, només continuen els casos d’Irene Ferreras al Granada i Sara Monforte a l’RCD Espanyol.

En bàsquet, la Lliga Femenina Endesa ofereix un senyal més sòlid. Azu Muguruza, a IDK Euskotren, i Anna Montañana, que va fer història com a assistenta de Néstor García en el Montakit Fuenlabrada masculí, a Perfumerías Avenida, són dos noms assentats en l’elit nacional.

Notícies relacionades

Alejandra Betancur, entrenadora de rugbi: "Hi ha rivals que no m’estrenyen la mà si els guanyo, els sembla una ofensa"

Les xarxes bullen per la designació de l’entrenadora de l’Union Berlín

En voleibol, Esther López es manté al capdavant de l’Haro Rioja Vóley a la Lliga Iberdrola. I en handbol, la Liga Guerreras Iberdrola també ha obert espai a perfils com el de Cristina Cabeza. Són menys de les que haurien, però existeixen. I la seva sola presència desmunta la coartada més recurrent: no falta talent, sinó confiança per posar-lo també al capdavant. La diferència, per tant, no rau en la falta d’entrenadores preparades per competir al màxim nivell, sinó al lloc on se’ls permet fer-ho. Avui la seva presència és ja una realitat, però continua sense traslladar-se a les grans lligues masculines.

Hi ha algunes disciplines en què aquesta frontera es difumina des de fa temps, especialment en entorns històricament vinculats a l’esport femení. La natació artística n’és l’exemple més clar, amb una tradició consolidada d’entrenadores i figures de referència. Andrea Fuentes, al capdavant de l’equip nacional espanyol, n’és una mostra: combina excel·lència, lideratge i plena legitimitat al màxim nivell. El debat no és de capacitat, sinó de facilitar l’accés a aquests càrrecs.