Shakira i Bocelli obren el Mundial

En l’indissimulat i envellit playback de Maná hi era tot. O en el de Belinda. O en el de gairebé tots (dit el gairebé per si de cas, més que res) els artistes que van anar desfilant un rere l’altre, sense solució de continuïtat, per la gespa de l’Estadi Azteca, que ja no es diu així per la mateixa raó per la qual la música era enllaunada i no en directe, desproveïda per tant de realitat i puresa. És aquest el Mundial més gran de la història i, no obstant, tot se sent impostat.

Mentre l’Azteca destapava aquesta cita de 48 seleccions, 104 partits i 39 dies de durada, els carrers de Ciutat de Mèxic reunien columnes de manifestacions de sanitaris, transportistes, jubilats, mares de desapareguts, estudiants... Aliens tots ells al missatge que "el futbol ens uneix a tots" amb el qual tot va començar. L’àrbitre somali Omar Aran i els aficionats de països com l’Iran tampoc estan massa convençuts amb la proclama bonista.

Sense caps d’Estat

Cert és que Mèxic no és responsable de la majoria de vergonyes d’aquest Mundial, responsabilitat de Gianni Infantino i del seu admiradíssim Donald Trump, absent de la cerimònia el guanyador del Premi FIFA de la Pau igual com la presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum. Va preferir regalar la seva entrada 001 a una ciutadana corrent mitjançant un sorteig, a cavall de reivindicativa dignitat i de descarat populisme. Elegeixi la seva pròpia aventura sobre la primera cap d’Estat que no acudeix a la inauguració d’un Mundial organitzat pel seu país. Tampoc hi va acudir Mark Carney, primer ministre del Canadà, la tercera pota del Mundial nord-americà.

Més enllà del menyspreu, tampoc es van perdre massa, la veritat. Els hipnòtics escorços dels ballarins asteques de l’alba van suggerir el que no va ser. El vastíssim patrimoni cultural mexicà, des del seu passat indígena fins al seu present, va quedar minimitzat per la necessitat d’atendre els desitjos comercials de tot el globus, prioritzant la comprensió del xou a tots els mercats abans que la reivindicació pròpia.

Van anar agafant aquests micròfons que bé podien ser de joguina tots els artistes anunciats en la prèvia, sense sorpreses. Després de Maná, "oye, mi amor, no me digas que no", l’Azteca va presenciar als Danny Ocean, Belinda, Los Ángeles Azules i J. Balvin, abans del punt àlgid de la primera part de la cerimònia, la interpretació de l’himne principal d’aquesta cita, Dai, dai, a càrrec de Shakira i de Burna Boy.

Salma Hayek i les banderes

Notícies relacionades

El Barça vola a Tenerife amb el 2-0 i l’opció de culminar l’eliminatòria

Laporta contracta un executiu del Banc Sabadell

Al voltant de 80.000 espectadors van contemplar una desfilada d’artistes de tot just mitja hora de durada, adornat amb centenars de ballarins, abans d’una anticlimàtica interrupció perquè Mèxic i Sud-àfrica realitzessin el seu escalfament sobre la gespa. Es va reprendre el folklore amb l’actriu Salma Hayek donant la benvinguda en castellà a les 48 banderes que onejaran durant el Mundial. Allò només ho podia salvar la veu generacional d’Andrea Bocelli, un colós de l’art que és a les cerimònies el que el gol al futbol. El drama va ser que el tenor italià va actuar aquest cop acompanyat de la sud-coreana Ejae, interpretant DNA, l’himne K-pop del Mundial. Recórrer a Bocelli per a una cosa així és com fer calimotxo amb Petrus.

Amb tot, un tancament coherent per a una cerimònia d’inauguració que mai ningú conservarà en la seva memòria. No en bons termes, almenys. En el fons, un destapament apropiat per al Mundial més gran de la història en què tot se sent impostat. I encara no ha aparegut Trump. I queden dues cerimònies més aquesta nit, una als EUA i una altra al Canadà. El millor serà que comenci el futbol com més aviat millor.