Vingegaard sentencia la Volta

Vingegaard no va canviar l’hora de la Volta en els cims del Berguedà, davant d’entusiastes aficionats que gairebé van donar a la penúltima etapa de la carrera un ambient de Tour. Era un triomf anunciat, l’esperat, sense que ningú s’ataqués entre rivals que només provaven d’aconseguir una posició de podi amb Remco Evenepoel convertit en gregari de l’alemany Florian Lipowitz, ara tercer de la general, la plaça que va aconseguir en la passada ronda francesa.

Un segon triomf esperat

Va guanyar perquè era el que s’esperava, com fa dos anys, quan Tadej Pogacar també es va anotar el triomf, en una Volta que ja tenia amarrada, com Vingegaard. Amb ells en escena ja se sap per endavant qui resultarà el vencedor de la carrera. Però són dos ciclistes totalment diferents, en caràcter i en manera d’actuar.

Pogacar guanya donant més espectacle perquè ataca des de lluny sense la necessitat d’haver de fer-ho. Vingegaard és molt més caut. Actua més a prop de la meta. En la pujada a Santa Maria de Queralt, va trencar el ritme i se’n va anar en solitari quan només quedaven 2,2 quilòmetres per rematar l’etapa. Fa dos anys Pogacar va saltar a 29 quilòmetres i es va fer en solitari l’última part de la gran jornada muntanyosa de la Volta. ¡Bravo!

Fins i tot fa la sensació que Pogacar disfruta allà on va molt més que Vingegaard, el que ara mostra un bigotí, gairebé invisible, i que aprofita el ritme dels seus companys. Quan aquests ja desapareixen de l’escena de la Volta, en la sisena etapa, aprofita el control d’Evenepoel, fidel treballador, sense que li caiguin els anells, en favor de Lipowitz i segurament pensa que donar-se una pallissa a l’estil de Pogacar no té sentit. Amb imitar-lo amb victòria al mateix lloc d’esplendor ja en té prou.

Va passar l’etapa amb Pradell en el seu menú, amb la seva rampa que asfixiava les cames, on Vingegaard va anar a roda, on atacar és una missió impossible; molt més fàcil, i ja és suficient, no desequilibrar-se ni anar de banda a banda de la calçada, tal com van fer els corredors més endarrerits.

"He anat ben situatdurant tota l’etapa, i per això he pogut mantenir les forces intactes quan he decidit atacar". Va ser un canvi de ritme de Vingegaard a què no van poder respondre ni Lenny Martínez, el ciclista francès que ocupa la segona posició de la taula, ni Lipowitz, ni de bon tros Evenepoel que havia portat el seu company gairebé en carrossa després que l’austríac Felix Gall es despengés en el descens de Pradell, on va perdre la posició de podi.

Debacle del ciclisme espanyol

Notícies relacionades

Malinin ressorgeix de la cendra a Praga

Andrea Orlandi: "Vaig anar a tenis i vaig despertar-me a l’UCI, vaig estar 16 minuts en parada"

Amb mig poble de Berga en la ruta cap al santuari, un pelegrinatge gairebé a peu, amb les seves banderes, estelades o no, Vingegaard va rematar la feina que havia iniciat al coll de Pal i que segurament hauria començat dijous a Vallter de no haver-se suspès l’ascensió per un temps infernal.

Arribarà avui de líder a Barcelona, farà les costes que afrontarà en les dues primeres etapes del Tour i fins i tot pot ser que se senti feliç amb la carrera sentenciada i pendent d’alguna exhibició de raça firmada per Evenepoel. Dels ciclistes espanyols gairebé és millor no parlar-ne. Mikel Landa (15è a Queralt) va ser el millor a més de quatre minuts de Vingegaard. És així.