Recordar amb el Barça per combatre l’Alzheimer

Són dues hores a la setmana i, potser, al cap d’una estona, les hagin oblidat. Però en aquest espai de temps s’ho han passat bé. Reben estímuls i interactuen. Recuperen flaixos d’aquesta memòria oblidada, perduda que va destruint la malaltia. El Barça com a teràpia o com a distracció. Ajuda i entreté.

L’Agrupació de Jugadors del FC Barcelona, juntament amb Alzheimer Catalunya Fundació, participa en tallers d’afectats d’Alzheimer amb una activitat que pretén reactivar, tot i que sigui per un instant, els records emmagatzemats. Malgrat que els camins per accedir-hi estiguin deteriorats, els records es mantenen a les ments de l’Angelina, el Lorenzo, la Carmen, el Manel, el Pedro, la Maria, la Paquita, l’Estrella, la Mari Cruz i la Joana. Cada persona té un grau diferent d’afectació segons les set fases de la malaltia.

Jordi Gonzalvo té el programa a punt i un nivell de sensibilitat especial, fruit de la seva experiència directa amb la cruesa de l’Alzheimer: la seva mare. L’acompanya Irene Pulido, psicòloga d’Alzheimer Catalunya Fundació. Els residents miren i escolten el que diuen. La prova que ho confirma arriba amb la música. Els dits comencen a ballar seguint el ritme, es xiuxiueja la melodia. Apareix a la pantalla un breu fragment de Casablanca. "Ingrid Bergman" murmura un dels més taciturns en veure el primer pla d’aquella bellesa icònica. "El Humphrey", respon després una veu femenina. Inoblidables. El maleït Alzheimer no pot destruir-los. Així de sòlids són alguns mites. Com el Barça.

Gonzalvo, exjugador i exentrenador del club blaugrana, activista dels veterans, fill i nebot de futbolistes del Barça, anuncia l’arribada d’una llegenda. Avui acudeix Paco Martínez. Avui amb 72 anys; a la pantalla en té 24 i bigoti. Una llegenda perquè va ser un dels campions del primer títol europeu del club, la Recopa de Basilea (1979), i del segon, la Recopa de Barcelona (1982), més dues Copes del Rei.

Regal de Reis

"Francisco, quin canvi", exclama l’Angelina, atenta quan el Paco explica que era el novè fill de la família. "Que no teníeu tele, a casa?" pregunta desinhibida. "Vaig ser un regal de Reis", fa broma. Va néixer el 6 de gener del 1954.

Gonzalvo va ser entrenador de Martínez al Figueres. I a l’Alt Empordà s’hi va quedar, treballant al club i exercint d’alcalde de Portbou. Dues legislatures. Amb el PSC-PSOE la primera, amb Convergència i Unió després. El canvi va ser, però, per l’incompliment d’una promesa d’inversió a Portbou de Josep Borrell, llavors ministre d’Obres Públiques, Transports i Medi Ambient.

Es declara humanista el Paco, l’alcalde que tenia prohibit a la policia local que multessin els conciutadans. Amb les fotos de l’època que es reprodueixen, recorda Cruyff –"va aconseguir que els que no anàvem convocats, que gairebé sempre érem els del planter, cobréssim alguna cosa de les primes dels que sí que anaven, i ens van cedir el 25% a repartir", explica– i la sala reconeix Lionel Messi. Però no als que van ser companys de Martínez: Schuster, Migueli, l’absent Quini a la foto del Barça en el Vicente Calderón, segrestat per uns de matussers... El vídeo de la final de Basilea concita l’atenció general. "El Carrasco era veí meu", intervé l’Angelina.

Fotos per ensenyar

"No te’n vagis, queda’t amb nosaltres", li reclamen, mentre dedica les seves targetes i es fa fotos amb tothom qui li demana, per mostrar-les als familiars que cuiden els residents de la Residència Font Florida, gestionada pel Grup Mútuam.

Notícies relacionades

Vinícius deixa líder el Madrid amb una Reial Societat tèbia

L’Espanyol empata amb el Celta i allarga la mala ratxa

El Paco se’n va, però la teràpia sensitiva continua a través dels objectes: la pilota antiga i la moderna que toquen i es passen, i les diferents textures de la samarreta de cotó original i la del Centenari del 1999. Són set dones i tres homes, i entendreix la delicadesa d’elles a l’acariciar els materials, com si haguessin sigut futboleres tota la vida. O devotes culers. La gorra, els guants del porter, els pantalons, les mitges, les botes d’Andrés Iniesta amb els noms dels fills gravats als costats.

Acaba la xerrada. Sona l’himne del Barça: les cares s’il·luminen, els dits es mouen, els cossos es balancegen i les veus canten. Fins i tot el madridista declarat recorda aquesta tonada que tantes vegades ha escoltat.