Iris Tió, una històricasirena d’or

Amb tot just 22 anys va escriure el seu nom en la història de l’esport espanyol. Iris Tió (Barcelona, 2002), la nova líder de l’equip nacional de natació sincronitzada, va aconseguir aquest estiu en els Mundials de natació de Singapur el que ningú abans havia aconseguit –ni tan sols en l’època daurada de la sincronitzada de Gemma Mengual, Ona Carbonell i Andrea Fuentes– al penjar-se l’or en la disciplina de solo artístic (a més de fer-ho en dues categories més).

Va ser, concretament, la seva interpretació de l’Hymne à l’Amour de Céline Dion la que la va consagrar a finals de juliol del 2025 com la millor nedadora sincronitzada del món, però el seu èxit va ser encara més gran al finalitzar la seva participació en l’esmentada competició pujant al podi en totes les categories que va disputar: or en duo femení lliure (juntament amb Lilou Lluís), en duo lliure mixt (amb Dennis González) i en solo lliure, i bronze en la rutina acrobàtica per equips, la rutina lliure i en el solo femení tècnic. En total, en aquesta convocatòria, la selecció espanyola va acabar amb nou medalles.

La que va assumir el paper de gran promesa de la sincro un parell d’anys enrere, va demostrar a Singapur que estava preparada per assumir un lideratge amb què fa anys que somia i així l’hi va reconèixer un parell de mesos més tard la Federació Europea de Natació al guardonar-la com la millor esportista aquàtica de l’any.

Nous mètodes

"El meu somni és arribar a ser la líder de l’equip espanyol de natació artística com en el seu dia van ser Ona Carbonell, Gemma Mengual o Andrea Fuentes. Crec que a poc a poc ho estic fent a la meva manera i amb el meu camí", assegurava a aquest diari pocs dies abans de marxar al Mundial. I és que en realitat el seu lideratge és diferent dels que havien mostrat abans altres nedadores.

Part de l’èxit d’aquesta nova era ha vingut de la mà d’un canvi de mentalitat dins i fora de la piscina. Lluny ha quedat la metodologia de l’estricte patiment com a mètode per arribar al més alt. L’exigència continua sent altíssima, però els mètodes han evolucionat de la mà d’Andrea Fuentes. El projecte espanyol ha sabut reconstruir-se després del canvi de cicle internacional sota els comandaments de Fuentes amb un caràcter trencador des del primer moment. Apostant per acrobàcies noves, moviments fora del convencional i missatges en les seves actuacions, la nova era de la sincronitzada espanyola ja despunta entre les millors.

Tió va arribar amb 16 anys a l’equip nacional absolut sota el comandament de Mayuko Fujiki, que va veure en ella un futur prometedor. Llavors li faltava una mica de caràcter per poder competir amb les millors, però ha anat treballant molt per deixar la compassió fora de l’aigua i tenir l’empenta necessària per imposar-se sobre totes les altres coses. A Iris li faltava confiar en les seves possibilitats i creure’s capaç d’assumir el paper a què estava predestinada.

És fàcil contagiar-se de l’alegria que desprèn o de la il·lusió que transmet quan parla dels seus exercicis a la piscina. És atenta, pròxima i dolça i comparteix amb les seves companyes molt més que les coreografies. "Tenim molta connexió dins i fora de l’aigua", resumia Iris sobre la seva relació amb la seva parella de duo mixt i el nedador que està cridat a liderar la revolució masculina de la natació sincronitzada, el seu company Dennis González. La química en aquesta disciplina és necessària per triomfar i entre ells és evident.

La dona a batre

Notícies relacionades

El 15è de Florentino espera la trucada

¡Que deixis de plorar, nen!

La plasticitat dels seus moviments, la seva sensibilitat musical i elegància a la piscina han convertit Iris Tió en el nou referent mundial de la disciplina i, des d’aquest estiu, en la dona a batre. Malgrat que Singapur es va convertir en el punt d’inflexió de la seva curta però fructífera carrera, Iris planta cara al 2026 amb nous reptes entre cella i cella.

En l’horitzó s’atalaia ja l’Europeu de París 2026 i, a més llarg termini, els Jocs Olímpics de Los Angeles 2028 en els quals Espanya està cridada a destacar. Des que als 16 anys, amb un bronze a Gwangju 2019, va començar a conèixer-se el nom d’aquesta sirena d’or, ha pujat un total de 25 vegades ja al podi entre Mundials, Europeus i Jocs Olímpics, amb el gloriós bronze per equips a París 2024. La seva carrera, en realitat, només ha començat.