Afònics i tan feliços
Després del partit del Barça a Guadalajara, algunes reflexions sobre el sentit d’aquesta Copa del Rei a partit únic i a casa del més feble. El format es condiciona des del sorteig perquè els equips de la Supercopa –aquest any Barça, Madrid, Atlètic i Athletic– s’enfrontin contra els de categoria més baixa, i es percep com una loteria per part dels equips petits, que veuen una oportunitat per fer caixa i potser, amb una mica de sort, passar a la història com a matagegants. Es busca un David contra Goliat, vaja. Per un dia les distàncies es redueixen, i em pregunto si en el revers d’aquest homenatge al futbol no hi ha també un impuls sàdic, d’emperador davant el combat desigual dels gladiadors al circ romà –home contra lleó–. Però aquesta és una altra història.
La realitat és que en l’eliminatòria única els jugadors de l’equip petit agafen moral, aspiren a donar la sorpresa; al final, si més no, s’emporten la samarreta dels seus ídols i una nit per reviure amb els seus nets. Per a les estrelles es tracta de recordar que de vegades també són colossos amb els peus de fang, i que en aquesta nostàlgia del fang –de quan jugaven al barri, en camps de terra i vestidors freds– té el seu paper el destí: aquell dia en què un aleví és triat per pujar de categoria i un altre no.
Notícies relacionadesTot això és la teoria, és clar, però després la pràctica ho distorsiona. Avui elogiem l’orgull competitiu del Guadalajara contra el Barça, però en la seva tàctica defensiva a ultrança primava la porteria a zero per sobre de l’espectacle, i després esperar una sorpresa (gairebé n’hi va haver) i arribar als penals. O potser la seva idea de l’espectacle era el patiment defensiu, no el plaer d’atacar sense complexos.
Per la meva banda, no he oblidat l’eliminatòria de Copa que vaig viure quan tenia 18 anys, el 1986, també a partit únic: Manlleu-Espanyol. Amb Javier Clemente a la banqueta i jugadors com Lauridsen i Valverde en els blanc-i-blaus, i el llegendari Tanco al meu equip. Al final un 4-4 al marcador, nit de gols, diversió, alegria i a la pròrroga, i l’Espanyol que va guanyar la tanda de penals. Però vam tornar a casa a peu, cantant, afònics i tan feliços.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- El partit del johan cruyff Un Barça pacient s’assegura una nova final de Copa
- JOCS OLÍMPICS El Govern reconeixerà les cotitzacions dels olímpics des de 1980
- Barcelona, protagonista Ark inverteix 600 milions en un centre de dades a Barcelona
- Julián Álvarez i un gran Musso confirmen la classificació de l’Atlètic
- La lupa de Blaya Lamine va ser Neymar