Afònics i tan feliços

La realitat és que en l’eliminatòria única els jugadors de l’equip petit agafen moral, aspiren a donar la sorpresa; al final, si més no, s’emporten la samarreta dels seus ídols i una nit per reviure amb els seus nets. Per a les estrelles es tracta de recordar que de vegades també són colossos amb els peus de fang, i que en aquesta nostàlgia del fang –de quan jugaven al barri, en camps de terra i vestidors freds– té el seu paper el destí: aquell dia en què un aleví és triat per pujar de categoria i un altre no.

Notícies relacionades

Un gol de Turrientes dona l’avantatge a la Reial Societat a San Mamés

Lucas Eguibar: "No em preocupava l’snow, només volia tenir una vida normal i sense dolor"

Tot això és la teoria, és clar, però després la pràctica ho distorsiona. Avui elogiem l’orgull competitiu del Guadalajara contra el Barça, però en la seva tàctica defensiva a ultrança primava la porteria a zero per sobre de l’espectacle, i després esperar una sorpresa (gairebé n’hi va haver) i arribar als penals. O potser la seva idea de l’espectacle era el patiment defensiu, no el plaer d’atacar sense complexos.

Per la meva banda, no he oblidat l’eliminatòria de Copa que vaig viure quan tenia 18 anys, el 1986, també a partit únic: Manlleu-Espanyol. Amb Javier Clemente a la banqueta i jugadors com Lauridsen i Valverde en els blanc-i-blaus, i el llegendari Tanco al meu equip. Al final un 4-4 al marcador, nit de gols, diversió, alegria i a la pròrroga, i l’Espanyol que va guanyar la tanda de penals. Però vam tornar a casa a peu, cantant, afònics i tan feliços.