Els meravellosos anys

Agraïda i emocionada, que diria aquella. Plena d’orgull i satisfacció, que diria aquell. M’estreno avui com a columnista d’aquest diari 40 anys després de fer-ho en aquesta beneïda professió. Si situo l’acció cap al 1985 i la conjugo en clau Barça, una va aterrar quan l’equip masculí acabava de guanyar una Lliga amb Venables com a entrenador i Archibald com a estrella golejadora. Especifico expressament això del gènere perquè, en aquells temps, el futbol femení es traduïa en partits de misses per recaptar fons i poc més. Imaginar el que s’ha aconseguit a data d’avui era una entelèquia, fins i tot per a les poquíssimes que havien aconseguit pujar un esglaó.

Notícies relacionades

Un Espanyol nul s’estavella i el Sant Andreu frega la gesta

Sense entrades… i un pèssim càtering

Dit això, encara trobo a faltar que presidents i directius d’allà i d’aquí es donin cops al pit per elles. Que presumeixin. Que s’omplin la boca de lloes. Que aparquin certes facècies que encara se senten en alguns grupets. Que apostin de veritat. I no perdo l’esperança perquè les futbolistes m’empenyen a creure. Els periodistes teníem llavors una relació molt més pròxima amb jugadors i tècnics. Els trucaves a casa i despenjaven el telèfon. Prenies un cafè a la pista de bitlles al costat del Camp Nou i apuntaves el que t’explicaven en uns folis que et regalava el Jose, el guardià del vestidor. Això dels agents, equips de comunicació i estilistes és cosa del segle XXI. Per no parlar dels viatges, en els quals compartíem avió amb plantilla i directius. Organitzava els desplaçaments l’agència Viajes Marina, l’amo de la qual donava nom a la facècia "viatges Tamayo, surts a l’abril i arribes al maig". Qualsevol temps passat no sempre va ser millor però sí bastant més divertit.

Quan, com aquest diumenge, arribava l’assemblea de compromissaris ja sabies que amb Josep Lluís Núñez no aniries escassa de contingut. Amb 22 anys al comandament del club va tenir temps de gairebé tot excepte de complir el seu somni com a constructor que era aixecar un estadi nou. No tinc proves ni tampoc dubtes que ens hauríem estalviat el caos del retorn. Però el 2025 el barcelonisme va escàs d’esperit crític i sobrat de paciència.