Manuel Orantes: «Quan em van dir que vaig guanyar més partits en terra que Nadal no m’ho vaig creure»

La final de l’Open del EUA va ser un gran èxit, però la remuntada davant Guillermo Vilas en la semifinal és una de les fites més èpiques de la història del tennis.

Em guanyava 5-0 i 40-15 en el quart set. Va tenir cinc pilotes de partit.

I va acabar guanyant vostè. ¿Com es pot pujar aquesta muntanya?

A un jugador mediocre li pots guanyar cinc jocs seguits, però a un d’alt nivell, que té cap, difícilment.

El 1975 vostè era un jugador consolidat.

Sí, però havia tingut moltes lesions. El 1974 em van dir que tenia l’esquena molt malament, que no podria jugar, que no podria ni agafar el telèfon. Havia començat a jugar dobles amb Vilas i ens vam fer amics. Jo llavors estava per sobre d’ell, l’havia guanyat a Roland Garros. Quan acabava l’any, jugàvem a Suïssa, tots dos ens havíem classificat per al Masters a Austràlia. Vilas em va dir que me n’anés a Buenos Aires, on vam jugar la final d’individual; ell em va guanyar i vam guanyar junts en dobles. Vam quedar per entrenar-nos junts aquella setmana a Buenos Aires, però dilluns no em va trucar i dimarts tampoc. Dissabte ens vam trobar a l’aeroport. Li vaig dir: ‘M’has deixat penjat, no m’he pogut entrenar’. Em va contestar que en aquell moment ja no podia sortir al carrer, que tothom a l’Argentina el volia veure. Ja a Austràlia el vaig ajudar molt a l’herba i al final ell va guanyar aquell Masters, el desembre del 1974.

I llavors es van distanciar.

Sí, vaig quedar dolgut amb ell. De tornada a Barcelona, en el vol, vaig començar a pensar en la meva esquena. I en la possibilitat de saber si un altre metge em deia que era impossible seguir. Em van recomanar el doctor Bestit, metge del Barça. Em va dir que, si parava quatre mesos, em podia solucionar el problema de l’esquena fent que guanyés musculatura. Vaig fer el que va dir. Bestit em va explicar que la base del meu cos estava castigada pels meus orígens, per la mala alimentació de la meva infància.

¿Fins que va visitar Bestit i va fer l’aturada, el dolor era constant?

En la final de Ronald Garros del juny del 1974, guanyava per dos sets a zero a Björn Borg i l’esquena em va començar a molestar. El dominava, però llavors vaig haver de tirar enrere, ser més lent i li vaig deixar la iniciativa. Va ser un desastre. No vaig abandonar perquè era la final. De guanyar-li bé els dos primers sets, 6-2 i 7-6, vaig passar a perdre els tres últims per 6-0, 6-1 i 6-1.

I per tot això va deixar de jugar uns mesos.

Vaig tornar a jugar l’abril del 1975. Com que no jugava tornejos des del gener, havia perdut punts, i a Montecarlo vaig haver de començar en la fase prèvia. Vaig acabar guanyant el torneig. Aquell any vaig guanyar quatre vegades seguides Vilas matant-lo, no em guanyava ni un set, vaig jugar amb una força increïble.

I va arribar aquella semifinal en l’Open dels Estats Units.

Aquell dia, ell va començar a jugar bé; jo, pitjor. Em va guanyar els dos primers sets (6-4 i 6-1), i jo, el tercer (6-2), i en el quart es va posar 5-0 i 40-15. Em vaig dir: ‘com que t’has portat així amb mi, faré el que sigui fins que perdis o fins que arribis a la final cansat’ Perquè amb un 5-0 advers normalment no guanyes.

Ell va dir després que s’havia lesionat.

Si això hagués sigut veritat, li hauria passat com a mi amb Borg, una caiguda en picat. I, en l’Open dels EUA, els dos últims sets van acabar 7-5 i 6-4. Vilas va jugar el cinquè set al màxim.

¿Van recuperar l’amistat?

Bé, sí, més o menys. Però, a partir de llavors, li vaig dir que quan jugués amb ell li demostraria cada dia que s’havia equivocat amb mi.

El 1976 va tenir un altre dels seus grans èxits, quan va guanyar el Masters a Houston a Wojtek Fibak amb una altra gran remuntada.

No va ser tan gran com la de l’Open dels Estats Units, perdia dos sets a un. Tres files darrere meu hi havia l’actor Kirk Douglas i la seva dona, Anne Buydens, i els van entrevistar en una pausa. Jo perdia i l’actor en les seves declaracions va dubtar de la meva victòria. La seva dona se li va acostar i li va dir que estava equivocat, que havia vist la meva remuntada l’any anterior en l’Open dels EUA. A principis del 1976, em va començar a fer mal el colze. Vaig haver d’injectar-me per jugar, defensava l’Open dels EUA contra Borg. Vaig perdre en cinc sets.

¿Llavors va canviar la raqueta de fusta per una d’alumini?

En una botiga del carrer d’Aragó on es dedicaven a això em van oferir la d’alumini perquè la provés, i quan ho vaig fer vaig veure que el braç ja no em molestava. Me’n vaig anar a Teheran amb sis raquetes de fusta i la d’alumini. I només vaig jugar amb la d’alumini. Vaig guanyar a Teheran, vaig guanyar a Barcelona i a Madrid, vaig arribar a la final a Londres, em vaig classificar per al Masters i vaig guanyar el Masters. Només amb la d’alumini.

Després de guanyar la final de l’Open dels Estats Units, el van entrevistar i vostè va explicar que hi havia acudit sense entrenador.

Llavors tots viatjàvem sense entrenador. Vilas ja en tenia. El primer a tenir-ne va ser Borg, que era sis o set anys més jove.

Ara un jugador porta un equip.

Depèn del nivell. El que està clar és que has de tenir cap, ho dic a un jugador que entreno, el Tomás. Alcaraz ha comptat amb un senyor que ha sigut molt bo, Ferrero. És important que et diguin quin és el camí.

¿És Alcaraz un prodigi? ¿Serà millor que Nadal?

Alcaraz és més complet que Federer o Nadal a la seva edat. Depèn d’ell. Ara és millor que Nadal a la seva edat, però Nadal va anar aguantant i pujant de nivell. A veure si ell ho fa. Moltes vegades la gent quan comença a guanyar no vol patir tant i baixa el seu nivell. Aquest any acumula 60 partits guanyats. Ho té tot: força, ha millorat moltíssim el servei, té una deixada increïble, una volea bona.

Tornant al 1975, ¿quan va arribar a la final, es va veure amb opcions de guanyar Connors?

Sí, és clar. En terra (el 1975, el torneig nord-americà es va jugar sobre Har-Tru, una terra batuda verda) em sentia molt fort. Ja l’havia guanyat, i llavors les raquetes no desprenien tanta força, la tècnica era molt important. Quan anava a jugar amb Vilas la semifinal, Connors jugava la seva amb Borg. Els vaig veure jugar: Connors va començar a atacar Borg, que el buscava a dalt. Jo vaig decidir passar-li pilotes baixes i tallades, i després li van dir que potser jo li havia causat un problema al descobrir aquesta via per guanyar-lo. Ell va contestar que a veure quanta gent podria ser capaç de fer-ho perfecte com jo.

¿Com es va viure a Espanya? ¿Com el van rebre?

Em van portar a veure Franco. Estava fatal, la meva va ser la seva última audiència, va passar al setembre i ell va morir al novembre. També em vaig veure amb el rei Joan Carles, que era príncep. Jo l’apreciava, després va sortir tot el que ha sortit. La gent que s’aprofita no m’agrada. Com quan una persona, un esportista, no paga impostos aquí: ¿per què tractar-lo com un fenomen?

Hi ha una dada que potser molta gent no coneix: Manuel Orantes és el tennista espanyol que més partits ha guanyat en terra batuda. I el segon de la història, després de Vilas.

M’ho va dir fa tres o quatre anys Miguel Mora (fill de Pedro Mora, mentor d’Orantes). Em va dir: ‘Manolo, ha sortit a internet que ets el segon jugador de la història que ha guanyat més partits en terra batuda’. I li vaig contestar: ‘Després de Nadal. Que bé’. I em va contestar que no, que n’havia guanyat més que Nadal. Nadal, que ha guanyat 14 vegades el Roland Garros, 12 vegades el Godó, 11 vegades a Montecarlo. No m’ho vaig creure. El Miguel em va dir que si volia jugar-me un sopar que era veritat i vaig contestar que és clar que sí. I el vaig perdre. He guanyat gairebé 100 partits més que Nadal en terra (569 contra 484).

A més, és vostè el segon espanyol amb més tornejos guanyats, després del mateix Nadal, amb 34. També va vèncer en 23 en dobles i va arribar a ser segon del món.

Vaig jugar 115 finals entre individual i dobles.

¿Com de diferent és la vida dels tennistes d’ara i els d’abans?

No té res a veure. Quan nosaltres vam començar a jugar, el tennis era amateur. Ens dedicàvem a això els aplegapilotes que no teníem cap altra sortida. Si tens una família que et pot ajudar a estudiar i saps que no guanyaràs res en el tennis, ¿per què et dedicaràs al tennis?

Manolo Santana i vostè, que eren aplegapilotes, van ser els millors.

Perquè ens ho preníem més seriosament. No teníem alternativa. Jo vivia en una barraca amb la meva família a prop del Carmel i al Tennis La Salut em pagaven vuit pessetes l’hora com a aplegapilotes. Tenia 8 anys i allí vaig començar a jugar, amb Pedro Mora. No et pagaven res per jugar fora, l’únic és que, si tenies un nivell alt, la federació t’ajudava.

¿Quan va començar a guanyar diners?

El 1973, després que comencés l’era Open (quan els jugadors amateurs, que no cobraven, i els professionals, que per cobrar estaven vetats en els principals tornejos, van començar a jugar una sola competició). Fins aleshores el màxim és que no et costés diners anar a un torneig.

Quan es va publicar la seva biografia (‘Orantes. De la barraca al podio: la historia de superación del segundo tenista español más premiado’, de Félix Sentmenat), vostè va afirmar que la seva carrera esportiva no es va valorar en la seva justa mesura, que no va obtenir el reconeixement que mereixia.

¿Quanta gent coneixia la meva història?

Santana i Orantes van ser durant dècades les dues cares del tennis espanyol, ¿no?

¿Em van tractar igual a mi que a Santana? A Espanya s’hauria d’haver tractat igual tots els campions. De Santana molts destacaven que si havia guanyat Wimbledon, que si havia guanyat tal. Si va guanyar tot això és perquè els 10 o 15 millors jugadors del món no jugaven contra ell, perquè els feien professionals guanyant diners i no podien jugar contra ell (en l’era del tennis amateur). Imagini que, amb la carrera que he tingut, la segona més gran d’Espanya, m’haguessin tret de davant els 10 o 15 millors jugadors. ¿Quant hauria guanyat jo?

¿Es portava bé amb Santana?

Esportivament, sí. Però ell va anar a la seva. Va ser el que més vegades va ser capità de l’equip d’Espanya en la Copa Davis, quan no s’ho prenia seriosament. Fora no és com aquí. Jo he guanyat un Open dels EUA i allí em tracten com un campió, em fiquen en una llotja. He jugat set finals del Godó, mai vaig demanar un duro, i el primer any que no jugava em van dir que per ser soci em farien un 20% de descompte de les entrades, i que per a la meva dona les havia de comprar. Aquí quan jo era capità de la Davis no hi va haver ambient d’equip, hi havia entrenadors com Pato Álvarez, el dels dos germans Sánchez Vicario i Sergio Casal, pressionant per col·locar els seus jugadors i vetar els altres.

Vostè es va retirar el 1984, i a més de capitanejar l’equip espanyol de la Davis, es va centrar en la formació de nous jugadors. ¿Va ser complicat retirar-se?

M’havia operat tant, em feia tant mal tot, que no podia aguantar. Em vaig retirar pel físic. Havia sigut feliç, havia guanyat diners. No vaig tenir fills fins aleshores, perquè viatjava constantment. Alguns jugadors, com l’Arantxa, van voler que els fes d’entrenador i que viatgés amb ells. Però els vaig dir que no. Volia dedicar-me a la meva família. El tennis m’agradava i em vaig decidir per ajudar la gent. Primer, vaig començar a La Salut, i els vaig dir que volia fer classes a l’escola un any a veure si m’agradava. I em va agradar. Llavors vaig tenir una idea. En un club normal no és fàcil la convivència amb els socis. Havia viatjat i vaig veure que el millor era crear un club amb associats, però que no fossin els amos. Perquè de l’altra manera estaves entrenant i venia un soci a jugar a la pista 1. Em vaig ficar en la federació i vaig canviar la història del tennis espanyol.

Al Club Bonasport, va dirigir una escola que va tenir un gran èxit.

Durant 10 anys seguits amb els nens vam guanyar el campionat d’Espanya. Vaig crear el grup Bimbo, amb set nanos de 13 anys, amb la idea de tenir-los fins als 17. D’aquests set, tres van arribar a la final de Roland Garros: Berasategui, Corretja i Costa. Arantxa Sánchez-Vicario i Conchita Martínez també hi van ser.

Notícies relacionades

Djokovic cau i Shanghai tindrà una insòlita final entre cosins

"Semblava la pel·lícula de la meva vida"

Vostè té dos fills.

El més gran, que es diu Manuel, com jo, no jugava malament, però es deia igual que jo. La gent li deia: ‘Tu deus jugar molt bé’. Un dia em va dir que no volia decebre’m, perquè creia que no arribaria a jugar com jo. I al final vam decidir que estudiés. Ara té 36 anys i viu a Suïssa. És enginyer industrial, va ser el número 1 de la seva promoció. El meu altre fill, que també va jugar de petit, és economista. Hi ha pares que pressionen els fills perquè juguin a tennis, però han d’estudiar, perquè de vegades no s’hi arriba. La meva dona Rosa i jo ens vam dedicar als meus dos fills i no ens han donat ni cinc minuts dolents en la seva vida.