Pogacar amplia la seva llegenda en el campionat d’Europa amb un altre recital

Les carreres ciclistes es converteixen en una espècie de repetició de la jugada. Corren tots i sempre guanya el mateix, perquè, tan bon punt respons a l’atac, mors en l’intent. És igual que sigui el Campionat del Món a Ruanda, la setmana passada, o el d’Europa, ahir, a França. Si corre Tadej Pogacar gairebé se sap a l’avançada el nom del guanyador. Quan ataca se sent lliure, una ànima que ha sortit de l’infern, i la resta es crema entre les flames. Seguir-lo és impossible.

Notícies relacionades

Pau López fastigueja l’Espanyoli molesta la grada de Cornellà

Una pallissa no gens accidental

Si a l’Àfrica la medalla d’or va ser per a Pogacar i la plata se la va penjar Remco Evenepoel, en el continent europeu es manté el mateix guió. L’astre eslovè és el millor de la classe i el belga es converteix en el segon de bord. És igual que et diguis Juan Ayuso, que lluita sense sort pel bronze –guanyat pel francès de 19 anys Paul Seixas– i que s’ha de conformar amb la sisena plaça.

Sobretot perquè en curses d’un dia Vingegaard, apuntat també al festival europeu de ciclisme, desapareix en l’anonimat i únicament es guanya el dret a sortir a la televisió quan es despenja del grup il·lustre a 109 quilòmetres de la meta. Sense el danès en disputa, va atacar Pogacar. Ayuso i Evenepoel van mirar de seguir-lo, però no van poder evitar que l’eslovè s’escapés tot sol de camí a una altra exhibició amb desenllaç victoriós.