Amanda Gutiérrez, presidenta de FUTPRO: "El futbol femení no avança perquè la gent no treballa perquè això passi"

El futbol femení té molts referents. Futbolistes que han lluitat cada dia contra obstacles. Però també hi ha persones, com Amanda Gutiérrez (Barcelona, 1991), que ho són per haver liderat un moment històric. La que ha sigut presidenta de FUTPRO durant quatre anys, va anunciar fa dies que no es presentaria a la reelecció del sindicat majoritari del futbol femení. Per primera vegada des que es va fer pública la seva decisió, la impulsora del moviment S’ha Acabat parla a EL PERIÓDICO sobre aquests anys i fa balanç del que ha viscut.

«Tinc tots els números perquè molta gent m’odiï: dona, jove, lesbiana, advocada...»

Amanda Gutiérrez, presidenta de FUTPRO: "El futbol femení no avança perquè  la gent no treballa perquè això passi"
9
Es llegeix en minuts
Laia Bonals
Laia Bonals

Redactora d'esports

Especialista en Esport femení

Ubicada/t a Barcelona

ver +

¿Com ha viscut els dies posteriors a fer pública la seva sortida?

La teníem pensada o meditada des de fa molts mesos. Sempre creus que ja estàs preparada per quan arribi el moment, però realment és complicat de gestionar. Al final, FUTPRO és un projecte que, tot i que sempre he dit que no és meu, el vaig fundar jo juntament amb les futbolistes i el vaig tirar endavant durant quatre anys amb moltíssim patiment i treball. Ara, fer un pas al costat per permetre que el que sempre ha sigut FUTPRO es pugui consolidar no deixa de ser bonic, però també difícil.

¿En quin moment es planteja que acabarà la seva etapa?

Per a mi, marca un abans i un després la firma del conveni col·lectiu. A més coincidia que jo acabava de ser mare feia pocs mesos, i és veritat que pensava: "Uau, el que estic firmant ara és un pas petit més perquè la meva filla, que casualment a més he tingut una nena, pugui tenir un futur millor si decideix ser futbolista professional». Però també vaig pensar en tot el que vam parlar quatre anys enrere amb les jugadores. Quan vam decidir crear FUTPRO, teníem unes fites molt clares: millorar les condicions de la selecció absoluta i del conveni col·lectiu. Amb la firma al gener, ja ho havíem fet.

Vam parlar en la primera entrevista que va concedir com a presidenta de FUTPRO fa quatre anys. ¿Com ha canviat aquesta Amanda?

Crec que moltíssim. No sabia a tot el que m’enfrontava. Quan vaig agafar aquest càrrec, pensava que seria com... Jo era una ingènua. Pensava que això seria meravellós, perquè tothom m’estava dient: "Que interessant aquest sindicat, us recolzem un munt». No ha sigut així en absolut. M’he trobat obstacles per tot arreu, gent que no només no ens dona suport, sinó que ha mentit. S’han inventat coses sobre mi.

Inventar. Una paraula bastant habitual recentment.

Exacte. I, sobretot, i el que sempre m’ha fet més ràbia, és això de: "¿Quin home hi ha darrere teu? ¿De qui ets? ¿De Tebas? ¿De Rubiales?». Han sigut cops molt durs que jo no m’esperava i per als quals no estava preparada.

Va topar de cara amb una realitat que la va decebre.

Em vaig adonar d’una gran realitat. I és que el futbol femení no avança perquè la gent no treballa perquè això passi. I quan arribes tu, nova, a un organigrama en el qual hi ha una estructura que no avança perquè ningú treballa... Automàticament es comença a assenyalar. Si jo he millorat les condicions de la selecció absoluta femenina és perquè als que hi havia abans ni se’ls va acudir ni els va interessar. Els estàs recordant que ells hi eren per a la foto, però per a res més. Això ofenia tant aquesta gent que, coses de la vida, la majoria eren homes, que al final es traduïen en atacs cap a la meva persona.

¿Què és el que més l’ha fastiguejat en aquests quatre anys?

Una de les coses que més em va doldre, al principi, era el conformisme de les futbolistes. Això és una cosa que em va costar molt de comprendre. La quantitat de jugadores que estaven permetent segons quines situacions, ja sigui de la falta de professionalització dels seus clubs o fins i tot hem vist casos de violència o assetjament laboral. Veure aquest conformisme per part d’elles em costava molt. Era molt innocent, jo pensava que abans de néixer FUTPRO les jugadores no feien res perquè no sentien el suport. Quan va néixer FUTPRO, vaig pensar: "Ja està». I em vaig trobar un panorama molt diferent. Amb jugadores mortes de por que fins i tot sortien públicament a dir que per a elles 16.000 euros a l’any estava bé. Pensava: ¿com és possible? Després aprens com és la vida en realitat, surts d’aquesta bombolla teva tan de Disney de pensar que la gent és reivindicativa i t’adones que no.

Parla de la por. És molt present en molts aspectes per a la dona en la societat.

La gent al final té por, sobretot les dones. Tenim por de demanar coses, perquè sempre se’ns ha dit que no podem demanar, hem d’agrair la poca cosa que ens donen. Aleshores em vaig adonar que fa falta una educació en les dones, no només en el sector del futbol, en tots els sectors, perquè n’aprenguem. Ja ni tan sols és demanar, hem d’anar i agafar-ho. Però no ho fem. Em va costar moltíssim assumir això. Perquè al final jo sempre m’he considerat una dona que sí que ha agafat. No he demanat permís.

¿Creu que és un dels seus grans èxits?

Pot ser. No he fet aquesta reflexió, la veritat. Les jugadores sí que senten una confiança amb mi, d’explicar-me segons quines coses. He tingut moltes converses en les quals m’expliquen moltes situacions, la veritat que horribles, que elles estan vivint, que moltes vegades no s’acaben traduint en una denúncia per aquesta por. Però hi he sigut, per escoltar-les, per entendre-les, per ajudar-les quan se sentissin preparades.

Un dels moments clau durant la seva presidència va ser el cas Rubiales. ¿Com ho va viure?

Veníem d’un moment de separació màxima. Crec que mai s’havia vist les jugadores tan separades com fins al Mundial. Jugadores que no hi havien anat, jugadores que sí, i FUTPRO al mig. Intentant entendre la posició de cadascuna de les futbolistes. Era molt complicat. Jo no hi era per jutjar-ne cap. Totes volien el mateix, simplement volien fer-ho de diferents maneres. I ho havien fet soles. Llavors, estaven superseparades. I quan va passar allò del Mundial, alguna cosa va passar en elles també, van fer clic, i no feien un pas sense que FUTPRO abans ho hagués meditat i estudiat. Es va notar la diferència, el missatge potent d’unitat que vam donar. Que parlessin totes sota una sola veu.

Sempre va ser un lema per a vostè.

Sempre he defensat el mateix missatge: "Juntes és quan podem fer les coses, però soles no». Perquè ells juguen al divideix i venceràs. I quan dic ells, em refereixo a qualsevol sector. Si tu no vols que les dones avancin, divideix-les. I lamentablement, sempre ho he dit, és massa fàcil dividir-nos. Nosaltres hem de ser una mica més intel·ligents i aprendre a jugar a aquest joc, tot i que no ens agradi. De fet, ja es va veure quan va passar allò de Les 15 [les futbolistes que es van declarar no convocables], que l’exseleccionador Jorge Vilda les va agafar una a una per parlar amb elles. Separades. Divideix i venceràs, quedava clar.

I no volia que es repetís després del Mundial.

Per això, quan Jenni Hermoso va voler parlar, li vaig dir: "Espera’t, perquè no sortiràs sola». Llavors va ser quan vam treure aquell comunicat que em va costar sang, suor i llàgrimes. Va ser molt complicat, perquè cada jugadora tenia les seves pors. Venint d’on veníem era totalment creïble que una jugadora tingués aquesta por de: "Si jo trec aquest comunicat, potser no torno mai més».

Una cosa semblant està passant ara, ¿no?

Exacte. Llavors com a presidenta ho vaig gestionar de la millor manera que vaig poder. Vam aconseguir un moviment únic que era unir-les a totes. I va ser quan per primera vegada en la història, una institució tan gran com la Federació va tremolar de por, perquè es va adonar que sense nosaltres no hi ha futbol.

I va canviar la mentalitat de tota una societat, a escala global.

M’he adonat, arran també del meu comunicat, que no va continuar, que el meu treball està moltíssim més valorat fora del país que dins. A Espanya encara hi ha moltíssima gent que té molt ressentiment a tot el que jo he aconseguit, que no vol reconèixer tot el que he fet i que intenta no parlar del tema. Però fora d’Espanya sí que hi ha un reconeixement, no només per part de futbolistes, sinó per part d’institucions i governs.

Aquests quatre anys ha superat molts pals a les rodes i crítiques basades en l’odi.

Tinc tots els números perquè moltíssima gent m’odiï. Soc dona, jove –tenia 29 anys quan vaig començar a FUTPRO–, lesbiana, he jugat a futbol... A més, soc una advocada que no calla. Estava en reunions davant de gent i deia el que opinava. Sense embuts, sense fer política, que és el que es fa molt en les altes esferes del futbol.

¿Com es viu en una lluita quan moltes vegades has d’enfrontar-te a una paret?

És molt complicat. Quan va passar tot allò del Mundial, acabàvem d’aterrar a Austràlia. El primer que vaig fer va ser parlar amb el Govern i dir: "¿Què fareu?». Veníem a fer una llei de l’esport en què FUTPRO havia participat i havíem posat que els petons no consentits fossin qualificats com a sanció molt greu per permetre la inhabilitació de la persona. Jo ho vaig preguntar bàsicament per dir: "Vaig preparant la denúncia». Però és que no volien fer res. Deien: "¿Saps què passa? Que no podem». Ho vaig dir en una entrevista i ells es van emprenyar amb mi. Hi va haver d’intervenir la FIFA, que va ser qui va protegir Jenni.

El conveni és una altra de les fites de la seva presidència, però no va ser fàcil.

Vam canviar cada capítol. No hi ha hagut ni un sol capítol del conveni que no hagi sigut millorat. La part més complicada va ser el sou. Després hi va haver altres coses més senzilles, com allò de les botes. Fins que va néixer FUTPRO, les jugadores que no tenien patrocinador s’havien de pagar les botes. I unes botes són 300 euros; si fas servir dos parells de botes durant la temporada, per exemple, són 600 euros. Si el teu sou eren 16.000 euros a l’any, no estàs per gastar-te això. Llavors, ¿què vaig fer jo? Se’m va acudir la idea que les botes són material de treball. Doncs les posarem al conveni.

Notícies relacionades

Això forma part del seu llegat.

En absolut, perquè hi continua havent molta feina. Hi continua havent jugadores embarassades amb por. Jo mateixa he sigut mare i no existeix la conciliació. Una de les coses de les quals m’he adonat és que la futbolista està envoltada de gent que se n’aprofita i que per això té molt recel a confiar potser en gent externa. Estan molt enganyades i no són conscients de quina és la seva realitat. L’esport es fa al voltant dels esportistes, no amb ells.