Iris Tió, nedadora: "Somio a liderar Espanya com ho van fer Carbonell, Mengual o Fuentes"

Fa un parell de setmanes van sumar 11 medalles en l’Europeu: ¿com afronten el Mundial?

Molt preparades i amb molta ambició. Ha sigut un any de canvis en què ens hem hagut d’adaptar a l’Andrea [Fuentes, la nova seleccionadora] i la seva manera de fer les coses, però està donant fruit. Hem desenvolupat unes coreografies que ens agraden molt i que sabem que són potents. Volem deixar la nostra empremta en la impressió artística.

L’Andrea és molt ambiciosa amb vostès. ¿Com afronten aquesta pressió?

M’agrada que l’Andrea confiï en nosaltres. Ens dona la força per confiar en el nostre potencial. Ens transmet molt positivisme, bon rotllo i motivació i sempre ens ajuda dins i fora de la piscina. Només fa uns mesos que hi treballem i ha sigut tot un èxit: imagina’t quan faci més temps.

¿En aquest Mundial, amb la presència de Rússia i la Xina, les coses es compliquen?

Hi ha rivals molt potents i ho sabem, però per això hem entrenat al màxim nivell. Demostrarem la feina que hem fet aquests mesos. Les rutines són espectaculars, però em sembla que en el duo mixt serem capaços de sorprendre. Hi ha gent que ja espera veure’ns, i això és un repte molt bonic.

El duo que fa amb Dennis González és ara mateix un dels més potents. ¿Com és treballar amb ell?

És molt divertit. Riem molt, però és un superprofessional que també sap quan ha de posar-se seriós i fer la feina. Sempre dona el seu cent per cent. Quan fem coses en parella, m’empeny al màxim, i això és d’agrair perquè ens retroalimentem. Ell sempre està al màxim, i això fa que jo també hi estigui. Tenim molt bona connexió i ens entenem de seguida. És molt bonic treballar plegats.

¿Quina és la clau del duo?

És molt diferent de treballar el solo. Hi ha moviments que per a tu són còmodes i per a l’altre no. Sempre s’ha d’arribar a un acord perquè tant l’un com l’altre estiguem còmodes. Al final és com una relació de parella [riu]: fa falta molta comunicació. S’ha de poder dir tot, sempre que es digui amb respecte, és clar.

¿És diferent treballar amb homes que amb dones?

El Dennis ve d’haver-se entrenat tota la vida amb dones, de manera que hi està superacostumat. No sé si realment es nota. Potser ho nota més l’Andrea. Però des de dins de la piscina no hi ha cap dubte que és una més.

¿Què hi ha del solo?

Quan vaig veure Céline Dion [Hymne a l’amour] cantant en la cerimònia dels Jocs Olímpics de París em vaig emocionar. Llavors vaig saber que aquesta cançó la utilitzaria alguna vegada per a un solo [el tècnic], i buscant música amb l’Andrea se’m va acudir aquesta. No sé què té que em dona molt bon rotllo i m’inspira.

Li crea més pressió preparar el solo, m’imagino.

El solo és clarament el que m’inquieta més. En el doble mixt, malgrat que hem anat a buscar l’excel·lència pel que fa a dificultat i composició artística, al final no hi ha tanta competència. Potser només amb Rússia, però es nota que els nois han començat més tard. Nosaltres tenim la gran sort que el Dennis està al màxim, però no tots estan al seu mateix nivell i en el fons repartim la pressió. De tota manera, en el solo, hi ha països en què les solistes només fan aquesta coreografia. Hi ha un nivell molt alt i una pressió enorme perquè la sincronitzada cada vegada està més especialitzada.

¿A què es refereix quan diu "especialitzada»?

És molt senzill: pensa que jo faré el solo, l’equip farà el lliure, el duo femení farà el duo mixt... Hi ha països en què les nedadores únicament es preparen per a una coreografia. Les solistes, per exemple, només fan els solos i es passen tota una temporada treballant a mort dues coreografies. Ara també està molt en alça que siguin germanes bessones les que s’especialitzin en els duos femenins. Ja ho vam veure a París, per exemple. A dalt del rànquing eren totes bessones i que només fan duos. La sincronitzada ha canviat molt amb el nou reglament. Abans, si t’equivocaves però ho dissimulaves, no passava res. Ara, en canvi, com que s’ha de dir tot el que es farà a l’avançada, si t’equivoques i falles una mica, és un zero com una casa. Et pot fer baixar del podi a la setena posició en un tres i no res. És arriscat i és molt dur.

¿És més just?

Això sí, sens dubte. Es premia la feina ben feta.

¿Com gestiona al cap haver de fer tantes coreografies?

Quan estem fent les coreografies de zero sempre ho passo malament. És un embolic i no m’ubico amb el que toca en cada moment. Però he après a centrar-me en el present i a aïllar el cap amb el que toca en aquell instant. És com si tingués el cervell dividit en parts.

Ja fa un temps que ha assumit el pes de ser el gran referent de la sincronitzada espanyola. ¿Li pesa aquesta responsabilitat?

Notícies relacionades

Clàudia Pina hi posa l’art

Nova destrossa de Pogacar al Tour en la cronoescalada

No, al contrari: més aviat m’agrada. El meu somni és arribar a ser la líder de l’equip espanyol de natació artística com al seu dia ho van ser Ona Carbonell, Gemma Mengual o Andrea Fuentes. Em sembla que de mica en mica ho estic fent a la meva manera i amb el meu camí. Penso que soc molt jove i que encara he d’aprendre moltes coses, però espero que a mesura que em faci gran aprengui a portar bé l’equip i a liderar.

n