Pogacar recupera el groc i manté la tirania al Tour

El Tour torna a orquestrar amb la batuta de Pogacar, si és que alguna vegada ha desentonat des que va sortir la setmana passada de Lilla. El particular llibre de ruta del corredor eslovè escriu que vol guanyar el major nombre d’etapes possibles, fer més història si és que es pot i acabar amb els registres d’Eddy Merckx. ¿Aquesta decisió de Pogacar és bona per a la carrera? ¿Per a la resta dels equips i els seus patrocinadors? S’han disputat només set etapes i ja hi haurà temps per debatre el tema.

Pogacar torna a ser el líder perquè Mathieu van der Poel va partir de Saint-Malo convençut que el lloc no li pertocava. I, la veritat, ja ha fet molt el net de Poulidor en aquest Tour: triomf d’etapa i dos dies de líder. Sabia que el seu Tour particular finalitzava al Mur de Bretanya, on va guanyar el 2021. I davant la fúria de Pogacar poc o res podia fer. Ni ell ni ningú. Tampoc Vingegaard, per molt que s’ho hagi proposat fins ara i que almenys corre agafat al clau que el Tour és molt llarg, que Pogacar es pot esgotar com va passar el 2022 i el 2023 i que ell sol arribar més fresc a la tercera setmana. El Tour, tot i que sigui des de l’àmbit de la neutralitat, segur que l’hi agraeix.

Duel d’equips

A més, un altre dia, l’UAE, el conjunt de Pogacar, va tornar a guanyar la partida al Visma de Vingegaard, on Wout van Aert, potser cansat pel Giro, no està sent tan decisiu com el seu equip necessitava en aquests primers dies de Tour. Els corredors del Visma acceleren per agafar la fuga perquè volen que Pogacar recuperi el groc, a veure si es cansa una mica més de pujar cada dia al podi, anar a orinar al control antidopatge i atendre els periodistes, mentre Vingegaard es dutxa, berena i inclina al màxim el suport del seient a l’autocar per fer una migdiada després de l’esforç.

Notícies relacionades

Un Àlex Márquez ferit causa sensació a Alemanya

Una Espanya espessa s’imposa a Itàlia i passa a quarts primera

Però, al final, quan Pogacar ordena al seu company equatorià Jhonatan Narváez que acceleri, quan Remco Evenepoel ha pecat de certa ingenuïtat al portar el control del pilot a falta d’un quilòmetre, el Tour es mou una altra vegada al compàs de la música de la bicicleta de l’astre eslovè. Demarra, se’n va a la caça i captura de la seva segona victòria d’etapa, només resisteix a la seva roda, que ja és molt, Vingegaard i celebra un altre triomf, el 19è en el seu compte particular en el Tour i el 101 en l’àmbit general del seu palmarès.

Venen ara amb dos dies d’esprint a la vista i amb la marca en vermell a l’etapa que se celebra dilluns, una incòmoda ruta pel Massís Central, primera etapa de muntanya i no de turons, i el teatre perfecte perquè Pogacar aspiri a un tercer triomf abans de descansar i endinsar-se en un Pirineu on torna a ser favorit. Tots ja saben que exerceix una tirania, esportiva i respectable, sobre la ruta del Tour. Disposa del millor equip. Ningú li falla ni li discuteix res. Porta posat cada dia el dorsal que va estrenar a la primera etapa. No li agrada canviar-lo per un de nou, tot i que estigui suat i desgastat pel sol. És una mania i cal respectar-la.