Dyego, jugador del Barça de futbol sala: "S’ha de treure la part romàntica de l’esport quan ets a la pista"

¿Com va arribar a la decisió de canviar d’aires després de 12 temporades en el Barça? No deu haver sigut pas fàcil...

No és que m’agradi el canvi, però crec que és l’hora de fer-ho. Si m’agradés, me n’hauria anat abans. He estat 12 anys aquí i han sigut molt bonics, però crec que ha arribat el moment. Jo ja pensava que, en algun moment, havia de canviar d’aires. Estic molt content i orgullós de tots aquests anys, crec que he complert la meva part.

¿Què significa per a vostè tot aquell temps en el Barça?

Recordo quan assumim el projecte amb els joves. Va ser una responsabilitat molt elevada. El Barça tenia un equip campió durant tres anys, que tot ho guanyava. Jo vaig sentir que el Barça havia apostat per mi i no podia fallar. M’ho vaig prendre com una cosa personal. Soc en el millor club del món i havia de fer-ho tot perquè triomfés. No pot ser que apostin per mi i tot vagi malament. Sempre m’ho vaig prendre molt seriosament, d’una manera professional. Volia que el Barça continués guanyant, que continués invertint en el futbol sala, que la gent fos feliç. I això comporta guanyar títols i continuar arribant a les finals i estar al màxim nivell. Jo vaig complir la meva part. Soc el jugador amb més partits jugats, més minuts jugats.

¿Com és viure amb la pressió constant en un club com el Barça?

És difícil. Però com més aviat acceptes aquesta pressió, més fàcil es torna perquè les coses no t’afectin. El problema és quan no saps on t’has ficat. Si ets sota la pluja és per mullar-te. Això és el Barça, ets en un gran club i això implica exigència. Cobrant grans sous, però això comporta una gran responsabilitat. Si tu només vols la part bona... Per això sempre parlo de la part mental.

¿Com es protegeix mentalment davant les crítiques o elogis?

No puc deixar que m’afectin. Jo no puc canviar les persones, però sí a mi mateix per com interpreto el que diuen. Si dono molta importància a un elogi i això em satisfà, fa que automàticament quan algú em critica, això em faci mal. Com a jugador, un depèn molt de la seva sensibilitat, d’estar tranquil i relaxat, ha de tancar-se i protegir-se. No donant importància als comentaris, abstenir-se de les xarxes socials.

¿És una cosa que ha après amb el pas del temps?

És una cosa que vaig tenir clara des que vaig començar. Des de jove observava com els afectaven les coses a altres companys, fins i tot a mi quan era més jove. Vaig veure que necessitava estar equilibrat per jugar bé. Perquè un atleta pugui rendir ha d’estar equilibrat. Després que una cosa t’afecti, és complicat recuperar l’equilibri. Això demana temps. Per això, el millor és no deixar que t’afecti des de bon començament. Cal cuidar-se i protegir-se abans.

La crítica és inevitable.

La gent et jutjarà facis el que facis. Juguem a la tele, els nens ens veuen, volen aprendre de nosaltres, i si ho fem malament, ho diran. Però cal saber qui ets i tenir clar el teu propòsit. Els futbolistes, els entrenadors, la gent que forma part de l’esport, seran jutjats. Forma part de la nostra feina. Sí que és veritat que hi ha gent que destil·la odi per les xarxes, que de vegades són molt malvats, però no podem controlar això. Jo vaig afrontar la meva professió així. Molta gent diu que soc fred, però no ho soc pas. Imagina’t si no fos així com m’afectaria tot plegat. Em faria molt de mal.

És una manera de protegir-te d’un entorn agressiu.

Lógicament a casa i amb els amics soc molt diferent de com soc en la meva professió. Per això jo no faig això. L’altre et pot destrossat. Veiem molts jugadors amb depressió, que necessiten ajuda psicològica, perquè els afecta, i és normal. Jo m’estimo més ser fred en aquestes situacions perquè no em facin mal. M’estaria a casa amargat, sense dormir bé, no podria jugar amb la meva filla... Això no és gens saludable.

¿És difícil desconnectar al sortir del pavelló?

Sí, sobretot quan les coses no van bé o perds un títol. És dur. Però cal ser sincer amb un mateix per jutjar-te bé. Jo no puc oblidar que jo soc el meu millor amic. Per saber quan pots fer alguna cosa, tu has de ser molt sincer amb tu mateix. Has de tenir una manera de valorar-te justa, ser capaç de veure quan no has estat a l’altura i saber per què. No pots crucificar-te. Si ho faig, soc mort.

I de vegades, malgrat això, les coses no surten.

S’ha d’anar cada dilluns a arreglar el que no has fet bé. I pot ser que no surti i te’n tornes a casa fotut i has de tornar-ho a analitzar. Quan en parlo no és que tot surti perfecte, és que cal que passin setmanes o mesos i seràs a la merda. Però has de continuar i picar, picar, picar. Arribarà un moment en què la teva percepció i el teu rendiment siguin baixos. Quan arriba el moment, saps lidiar-hi. Saber per què tu jugues bé és important. De vegades veus jugadors que canvien d’equip i perden l’essència. Han sortit del camí i no saben per què eren allà. I si no ho saps, ¿com hi tornaràs? Si canvio totalment la meva manera de jugar perquè m’ho demanaven i després no va bé, em faran fora, i si jo vaig a un altre equip, ja no em trobaré més. Perquè m’he perdut en el camí. I això va passar amb grandíssims jugadors.

Elimina, doncs, el romanticisme de l’equació.

En l’esport, tal com jo ho veig, val més que siguis pragmàtic. Si dins de la pista tu estàs molt emocional... Mira, jo jugaré la final del Mundial. El meu somni és jugar amb la canarinha, la meva família em veu... Estant així jugaré una merda. He de ser pragmàtic. Entraré en un partit, com he fet mil vegades, i sé el que haig de fer. La gent em diu que tinc la facilitat d’abstenir-me de l’error.

Notícies relacionades

Els àrbitres expulsen el Barça de la lluita per la seva 13a Champions

De Víctor a Joan; de l’Hospitalet a Sallent

Això és molt complicat.

M’és igual el judici extern. S’ha de treure la part romàntica de l’esport quan ets a la pista. Allà dins, has de ser fred.