El Barça conquereix la Lliga de la revolució i marca un punt clau en la història del club

Aquesta Lliga conquerida pel Barça a Cornellà ha arribat després d’un atropellament massiu a les portes de l’RCDE Stadium que ha acabat amb 15 ferits de diversa consideració. Amb aficionats de l’Espanyol reclamant que el partit no es jugués. I amb l’equip de Flick resolent gràcies a la seva gran estrella adolescent, però també a Szczęsny, el seu porter de 35 anys. Amb set punts d’avantatge sobre el crepuscular Reial Madrid i només dues jornades per disputar-se, la nit podia donar-se per tancada.

«M’encanta que em diguin què he de fer. Que continuïn, que continuïn. Així jo faig el contrari!». Joan Laporta, president del Barça, reia fa només uns dies, feliç davant els seus interlocutors en un d’aquells àpats en què ell parla i la resta interpreten el sentit d’aquest Barça tan trencador.

Laporta sap que se n’ha sortit gràcies a una decisió que ha marcat el seu mandat en aquesta segona etapa, i que ell ha perseguit més que ningú: la via alemanya. La revolució comandada per Hansi Flick –campió de Lliga, Copa i Supercopa d’Espanya en la seva primera temporada a la banqueta, amb la caiguda a San Siro com a preu assumible pel canvi de paradigma– fixa un punt d’inflexió clau en la història del club.

Va claudicar un Madrid esgotat, i el Barça va poder coronar-se amb el títol més «honest». Així l’hi agrada definir-lo a Flick, un entrenador que, amb 60 anys, ha modernitzat el club, alliberant-lo dels debats estètics i de les guerres internes que havien atrapat l’entitat entre el romanticisme i el canibalisme, sempre amb el passat com a fil conductor. Allà queden les experiències a la banqueta de Koeman, a qui Laporta no va atrevir-se a fer fora quan tocava, i que després va acomiadar en un avió; o de Xavi Hernández, que es va acostumar a viure entre fantasmes, pensant que el guardiolisme era el seu enemic, i que també va acabar acomiadat pensant que amb aquesta plantilla campiona no es podia fer res.

Impactes

Ralf Rangnick, actual seleccionador d’Àustria, va ser qui va posar Laporta sobre la pista de Flick. Deco i Bojan, al capdavant de l’àrea esportiva, es van sentir abrumats en aquella reunió a Londres en què l’exentrenador del Bayern i de la selecció alemanya els va convèncer que s’havia aprofitat poc un equip que, al seu parer, només necessitava petits retocs. Gündogan va ser potser el millor jugador de l’era Xavi. Però en el Barça volcànic de Flick, el seu joc pausat i embolicat no tenia cabuda.

Notícies relacionades

La bufetada de sempre

Laporta, salvat i impulsat per Flick

El canvi en la preparació física liderat per Julio Tous va ajudar Flick a posar en pràctica un estil punk, adaptat a l’ansietat juvenil. Un model despietat i idoni per a aquestes noves generacions que necessiten estímuls constants. Gols en contra i a favor, dramatismes i heroismes, plaer continu. El públic del futbol que Florentino Pérez deia que s’avorria amb partits de 90 minuts s’ha enganxat a la proposta del Barça. Els salts del raper Travis Scott a Montjuïc serveixen com a metàfora d’aquest nou temps.

Ha estat l’hàbitat perfecte per a l’explosió d’un Lamine Yamal embalat cap a la Pilota d’Or tot i ser menor d’edat. Sí, en la temporada en què el Madrid ha reunit Mbappé amb Vinicius, Rodrygo i Bellingham. Flick ha respost confiant en les cames de gall de Lewandowski, rescatant Raphinha del no-res perquè el seu desplegament tingués sentit en un equip que sempre mira endavant; però també revitalitzant De Jong, l’anticrist de l’era Bartomeu, ara essencial al costat d’un Pedri el govern del qual no admet comparació a Europa. Aquest Barça meravella.